Fi d’etapa

Poliesportiu Nova Icària. Té el bonus track de comptar amb la presència d'Artur Mas. Un tipus que el pack CiU no ha exhibit gaire a la República de Barcelona. En general, els grans partits no han tirat gaire dels seus líders en aquesta campanya. Excepte, esclar, d'ERC, que havia de posar algú al costat de Bosch perquè passés alguna cosa.

Bé. Comença l'acte. Parla Ramon Espadaler. Un l'escolta i CiU no és un partit amb 15 seus embargades per espoli, no és una estructura de corrupció prolongada, no és un dels partits que ha retallat la democràcia, el benestar i els drets civils. És el contrari. Cosa que provoca un problema ètic a qui redacta aquestes línies. Què s'ha de fer quan el que diu un polític no és cert? O, pitjor, què es pot fer quan l'existència d'un polític consisteix a negar la realitat? Què s'ha de fer quan tot un Règim, que ha traspassat una línia vermella democràtica i moral, consisteix en això?

Quan escric això s'ha descobert que Esperanza Aguirre va cobrar 5 milions, via xec, mentre era presidenta. No passa res. Ho desmenteix. Pot ser reelegida. Fins i tot Rita Barberá pot ser reelegida. Susana Díaz ha estat reelegida. Amb un discurs regenerador.

Mas, que en una altra democràcia estaria mort des del cas Pujol, ara m'explica que Catalunya és diferent de les dades que se'n té. Trias, que després parla de coses que no han passat –Barcelona, en definitiva, ha seguit la petja del model Madrid; la Marina del Port Vell ha despertat sospites fins i tot a l'Oficina Antifrau; al Vanity Fair del gener, declarava: "Mai pregunto d'on surten els diners"–, pot ser reelegit.

Què s'ha de fer quan informar, descriure, consisteix a dir que menteixen, constantment?