Nen, no et signifiquis

És el que, en els temps difícils, alguns pares deien als fills. Un consell prudent que, seguit rigorosament, segurament mantindria la humanitat en l'època de les cavernes. Avui hem passat a l'extrem oposat, i no només ens signifiquem contínuament, sinó que ho fem per terra, mar i aire, és a dir, per Twitter, Facebook i Instagram. Un especial perill tenen els tuits, no només per la seva immediatesa, sinó perquè constrènyer el pensament en 140 caràcters obliga a anar a l'engròs i, de fet, impossibilita qualsevol raonament complex.

Marina Pibernat Vila, número quatre en la llista d'ICV-EUiA a Girona, es va significar fa uns dies amb unes piulades en els quals qualificava de “catalufa” la “derechona” catalana. A continuació, Pibernat va ser linxada a les xarxes i en els mitjans independentistes per catalanòfoba, quan, com s'explica en un article que apareix a la web de la Generalitat, el terme "catalufo" s'utilitza, en el seu sentit estricte i original, per referir-se despectivament als catalanistes (especialment als independentistes), no als catalans en conjunt.

Però aquest no és un país que estigui per a subtileses, i ja se sap que aquí la manera més fàcil de liquidar políticament algú és acusant-lo de catalanofòbia; o de botifler, lerrouxista, fatxa o antidemòcrata, si no el sedueix el creuer a Ítaca i té, a més, la poca vergonya de dir-ho. Sembla que el de Marina Pibernat sigui el primer insult que deixa anar un polític català, quan això és xauxa i la seva actitud resulta de kindergarten al costat de, per exemple, aquells adhesius de CiU que deien que “l'Espanya subsidiada viu a costa de la Catalunya productiva”. Si aquí no hi havia xenofòbia i leganordisme, que vingui Marine Le Pen i ho vegi. En aquell cas no hi va haver ni dimissions ni disculpes per l'insult als catalans que mantenen el vincle sentimental, cultural, identitari o polític, tant és, amb Espanya. Posats a insultar, Pibernat és una aficionada.

La cirereta del pastís l'han posat els seus fent-li pagar un preu que no paguen polítics més rellevants per dir (i fer!) coses molt més greus. En plena campanya electoral, la nostra esquerra somnàmbula i acomplexada van procedir a sacrificar-la, no fos cas que el sobiranisme mediàtic la titllés de poc patriòtica. A continuació, els seus dirigents van córrer a diaris i emissores de ràdio a cobrar-se l'elogi dels que els desqualifiquen diàriament pel seu esquerranisme, oblidant que un axioma de la política d'aquest país estableix que, si ets d'esquerres i Pilar Rahola et felicita, alguna cosa estàs fent malament.

Només el PSUC Viu ha estat a l'altura de les circumstàncies: no fa falta compartir les piulades de Pibernat per acceptar que molt més greu que el que s'hi hagi escrit és el paper de trista crossa que ha exercit la direcció de la seva formació, EUiA, en tot el relacionat amb el procés, inclosa la seva participació, sense cap mena de suport de les bases, en l'elaboració del full de ruta que van signar CiU, ERC i les anomenades entitats sobiranistes. Segons va declarar el convergent Josep Rull a RAC1, el representant d'EUiA va ser qui va redactar l'esquema del que finalment es va acordar. No consta si també l'enviaven a buscar els cafès, tot i que sembla el més probable.

Mentrestant, a Gijón, uns quants activistes enfronten possibles condemnes de presó per significar-se contra la destrossa social que el govern del PP està perpetrant sense miraments. Un d'ells, Jesús Montes, exregidor d'IU i ja jubilat, acusat per delictes d'atemptat i lesions, s'arrisca a tres anys de presó per haver donat una cop de cap a la porra d'un guàrdia. Com ell, a Espanya hi ha centenars de sindicalistes encausats en aplicació d'una legislació que s'ha endurit per perseguir la dissidència. El perillós Montes té més probabilitats de dormir a la presó que Rato, Blesa, Millet o qualsevol dels Pujol.

La dreta té un pla i l'està executant sense pietat. Mentre discutim sobre quina bandera ha d'onejar en el futur als edificis públics, PP, CiU i els cooperadors necessaris d'ERC ens estan deixant sense res públic a defensar. I qui se significa, ho paga. Així que aquí teniu un consell per diumenge que ve: allà on sigueu, voteu el que cregueu que millor pot garantir que la "derechona", espanyola i catalana, sigui desallotjada dels àmbits de poder que ocupa.

Francisco Morente és professor d'Història Contemporània a la UAB.