Fragmentació o pluralisme

Diumenge hi haurà eleccions a més de 8.100 municipis i a 13 comunitats autònomes espanyoles. Tot indica que desapareixeran moltes de les actuals majories absolutes i que augmentarà el nombre de formacions polítiques amb representació. Aquest increment del nombre de partits polítics representats en les institucions es percep de dues maneres molt diferents: d'una banda, els que alerten que la fragmentació comportarà una ingovernabilitat insostenible i, d'altra banda, els que celebren que els òrgans de representació siguin permeables a més sensibilitats ideològiques. Fragmentació o pluralisme?

Si bé és cert que la combinació entre el funcionament de la democràcia representativa i la naturalesa dels sistemes parlamentaris converteix la majoria absoluta progovernamental en un llindar aritmètic que garanteix una acció de govern còmoda i estable, també cal reconèixer que l'aversió a una mal connotada fragmentació política se sol basar en algunes confusions i incongruències. Així, encara que sigui freqüent en gairebé tots els partits, no és coherent criticar una suposada fragmentació i, paral·lelament, reprovar la presència de majories absolutes com a avantsala d'una bunkerització governamental.

Mostrar una insatisfacció permanent sobre la transformació de vots en escons no és gaire instructiu ni estimulant. Aquells que parlen d'excés de forces polítiques representades consideren erròniament que l'absència de majories absolutes comporta governs inestables i que la fragmentació se cenyeix merament a comptar partits. No és tan senzill precisar en què consisteix la fragmentació parlamentària, ni identificar escenaris d'ingovernabilitat, ni tampoc fixar les variables per calibrar la inestabilitat governamental.

Parlaments o consistoris amb vuit formacions polítiques poden generar relacions interpartidistes més consistents i més estabilitat governamental que d'altres amb només tres. Són molts els exemples de sistemes de partits multipartits i molt plurals sense problemes de governabilitat, perquè més enllà del nombre de formacions polítiques cal tenir en consideració, entre d'altres, la distribució i concentració d'escons, la predisposició al pacte i si el context polític pot marcar una dinàmica més consensual o més crispada. Un govern minoritari (amb un pacte de legislatura o amb pactes ad hoc) pot ser més estable que un altre que tingui el suport d'una majoria absoluta monocolor.

En definitiva, aconseguir la majoria necessària per garantir l'estabilitat parlamentària i governamental no depèn de quants partits obtinguin representació, sinó del grau de polarització, de la manera de procedir dels partits i d'una societat que exigeixi, davant qualsevol configuració parlamentària o consistorial, una negociació eficaç basada en el respecte a la diversitat.

L'aparició de noves formacions als parlaments autonòmics que contraposen les seves propostes renovadores a la vella política i que volen distanciar-se dels grans partits, pot dificultar o postergar els pactes postelectorales fins que se celebrin totes les eleccions del cicle electoral. No obstant això, la seva vocació de partits pivots o frontissa els encaminarà, tard o d'hora, a la formalització d'acords de govern amb altres forces. En qualsevol cas, les properes aritmètiques parlamentàries i consistorials s'haurien de percebre com una oportunitat per iniciar una nova manera de fer política que abandoni el maniqueisme, el recel i l'altivesa, i que accepti enriquir el debat polític, donar més protagonisme a la representació popular i establir unes relacions entre partits més responsables i constructives.

Considerar que el pluralisme és una anomalia que obstaculitza el bon funcionament institucional significa, en primer lloc, admetre que el sistema es pot bloquejar davant la simple coexistència de diferents conviccions i, en segon lloc, renunciar a un dels valors essencials de l'activitat política en democràcia: el diàleg entre forces amb diferents idearis per arribar a acords. Sens dubte, el pluralisme en els òrgans de representació requereix més habilitat i pericia negociadora, però és també un incentiu perquè les organitzacions partidistes activin nous instruments que facilitin la conciliació d'interessos i alimentin les bones pràctiques en l'activitat política. Els que siguin capaços d'actuar amb eficàcia davant un entorn de pluralisme partidista contribuiran a revitalitzar la democràcia respectant la cultura del pacte i de la conciliació en defensa de l'interès general.

Jordi Matas Dalmases és catedràtic de Ciencia Política de la UB.