La bretxa del canvi

El que va començar fa quatre anys com una manifestació de protesta contra l'estat general de les coses i va acabar convertint-se en una llarga acampada a la Puerta del Sol de Madrid, amb iniciatives semblants en altres ciutats espanyoles, ha acabat per modificar profundament el panorama polític espanyol. El que volien els ciutadans que van sortir llavors al carrer era protestar per la falta de sintonia amb polítics que vivien d'esquena a la realitat i per l'absència de respostes als problemes de les generacions més joves i a la duresa de la crisi. Els anomenats indignats van exhibir el seu radical rebuig a la manera de gestionar la cosa pública, cosa que es va materialitzar en una fórmula que va fer fortuna: “No ens representen”. Quatre anys després, les eleccions d'aquí a vuit dies mostraran fins a quin punt aquella desordenada expressió d'un malestar col·lectiu ha contribuït a transformar la manera de fer política en escenaris amb molt poques majories indiscutibles en els quals farà falta dialogar, arribar a acords, pactar.

Les mobilitzacions del 15-M van aconseguir canalitzar la frustració d'una població abatuda pels cops de la crisi i irritada per uns partits –vistos com a grans maquinàries de poder, interessats tan sols a aconseguir recursos financers per assegurar la seva viabilitat– incapaços de donar solucions als greus problemes d'una societat globalitzada. La Puerta del Sol va projectar al món la voluntat d'uns ciutadans que, com es va veure en altres llocs, reclamaven més democràcia i una transformació radical de la vella política. No va haver-hi consignes partidistes en el 15-M, per molt que tingués lloc en plena campanya electoral, perquè el que s'exigia era una altra manera de fer les coses.

Els carrers es van omplir de les reivindicacions més diverses que en part volien imitar el vell esperit de les revoltes del 68; també es va exercitar allí l'anomenada democràcia real, amb llargues assemblees en les quals es donava forma a les protestes. La incògnita que planava sobre el 15-M era si seria viable portar a les institucions un desencantament i una ira que procedien de fonts molt diferents, o si els indignats simplement es desentendrien de l'Estat de dret per donar-li l'esquena a qualsevol batalla parlamentària. Els bons resultats en les eleccions europees de Podem, que es reclama hereu d'aquell esperit, van dissipar en part els interrogants: no renunciarien als canals tradicionals, encara que el seu objectiu últim fos canviar-los per sempre.

El que ha passat ha estat un enèrgic i saludable revulsiu per a la política espanyola, al qual després es va sumar Ciutadans, que no procedeix d'aquelles mobilitzacions però que connecta amb una de les seves exigències més urgents, la de posar fi a la corrupció que afecta, en major o menor grau, les grans formacions que han tingut alguna quota de poder des de l'arribada de la democràcia. El contagi va arribar fins i tot a aquests partits, que van obrir processos de canvi en els quals encara es troben.

El taló d'Aquil·les de les formacions emergents resideix, paradoxalment, en un dels pulmons que els fa respirar i créixer: l'entusiasme per canviar-ho tot. Aquell fervor procedeix de la part més emocional del 15-M, i no sempre és bon conseller. La política exigeix traduir en propostes viables les grans proclames que s'exhibeixen a les places. És el que els nous partits han de demostrar que són capaços de fer. La resta, les promeses i el xivarri, és el més fàcil. Els toca no frustrar tots els que han sabut seduir.