Barcelona, model

La campanya electoral posa sota la lupa de la confrontació política l'anomenat model Barcelona, que ha convertit la capital catalana en la marca espanyola de més prestigi internacional, incloses les denominacions Catalunya i Espanya.

El model Barcelona ha consagrat aquesta ciutat com a model d'èxit replicable, o almenys digne de ser tingut com a referència, per les grans ciutats espanyoles. És una fita que, a diferència de molts èxits econòmics i socials del nostre país, no ha remès durant els anys més durs de la crisi, ni s'ha deteriorat per les pugnes político-territorials suscitades pel sobiranisme. Així ho testifiquen el lideratge turístic de la ciutat en l'àmbit espanyol, la capacitat de convocatòria de grans esdeveniments tecnològics i la seva resistència al declivi econòmic, a diferència d'altres enclavaments catalans.

El debat electoral és una bona ocasió per fer balanç del que s'ha aconseguit, i també dels seus dèficits i mancances: per fi, un estímul per solucionar-los. Però a condició que s'eviti, com fan alguns, prendre la part pel tot, convertint aquelles insuficiències en tret principal de l'estat de la ciutat. Vegem-ne el detall.

La principal característica del plantejament urbà de la capital catalana és la seva continuïtat des del 1979. S'ha preservat així en el que és fonamental, fins i tot quan la tradicional aliança d'esquerres moderades que el va forjar durant tres dècades (socialistes i ecosocialistes encapçalats per Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu) va cedir la vara de comandament a un alcalde nacionalista possibilista (Xavier Trias), que encara que no l'expansionés (ha cohabitat amb la crisi), no l'ha desnaturalitzat.

No ha estat així per atzar, sinó per la vigència de l'equilibri intrínsec entre els seus components essencials. D'una banda, la promoció del dinamisme econòmico-empresarial en combinació amb el sector universitari (nous nuclis biomèdics i tecnològics). De l'altra, la vertebració inclusiva de l'espai, cohesionant els degradats barris medievals mitjançant un esponjament urbanístic, i monumentalitzant i dotant de serveis socials els perifèrics, hereus del desenvolupisme. Tot això sota l'impuls de la internacionalització (dels Jocs Olímpics i fins i tot l'imperfecte Fòrum de las Cultures).

Barcelona ha resultat així més humanament habitable en tots els sentits, fins i tot per la textura de les seves vies públiques, l'accessibilitat dels discapacitats al transport públic o l'atenció als drogodependents; una mica més que ciutats tan potents, creatives i dinàmiques com el seu rival, Madrid.

Però aquest no és, òbviament, un conte de fades. El model d'èxit es veu reptat de manera creixent pel desafiament de la rampant desigualtat social corol·lària de la crisi econòmica general (i alguns retrocessos en infraestructures i serveis, com les guarderies); per la temptació fàcil del monocultiu del sector turístic; i per l'absurda tendència nacionalista a utilitzar el municipi com a banquer barat del Govern autònom, financerament asfixiat. A més de per les incompetències pròpies, com la increïble negativa a connectar les (tant de bo que) complementàries xarxes existents de transport ecològic: el tramvia.

Barcelona s'ha d'autoexaminar, sens dubte. I replantejar els horitzons necessaris per al millor desenvolupament del seu model: des del desplegament del corredor euromediterrani de transport a la millora de la connexió portuària o la planificació urbana de tall metropolità. Però optimitzar el model no significa abaratir-lo.