La llengua maltractada

1.— No hi ha conflicte lingüístic a Catalunya, com pot comprovar qualsevol observador en passejar pels carrers i places de la seva ciutat amb els ulls oberts i sense orelleres ideològiques. És difícil aportar proves fefaents i rellevants que hi hagi algun tipus d'opressió lingüística en el sentit que sigui, per una raó molt senzilla, perquè no existeix i són moltes les persones que fan servir lliurement el català i el castellà quan volen i com volen, alternativament i de vegades encara que sembli mentida simultàniament. Desconec on són, si no és en la imaginació d'alguns, aquells castellanoparlants menyspreats i marginats. També és difícil trobar aquells catalans perseguits per la llengua que parlen i a la qual un enemic secular localitzat a Madrid vol literalment aniquilar.

2.— Sí que hi ha un conflicte polític que té l'ús de la llengua com a camp de combat i fins i tot com a objectiu. Ho demostra la propaganda dels uns i els altres, els que ens volen il·lustrar sobre el pretès extermini d'una llengua en mans de l'altra o de l'altra en mans de l’una. Però aquest no és un conflicte català sinó espanyol, fonamentat en la perniciosa i obsoleta identificació entre nació política i llengua o, el que és pitjor, entre nacionalisme i militància lingüística. Aquella identificació, al contrari del que molts pensen, no és exclusiva de ningú, sinó que es practica en les dues direccions, del nacionalisme espanyol respecte a la llengua castellana i del nacionalisme català respecte a la catalana. Amb la curiosa característica que com més intensa és la identificació en un costat més ho és en l'altre. Els nacionalismes es retroalimenten i com a conseqüència les llengües s'exclouen i combaten.

3.— Catalunya ha aconseguit amb la seva llengua, la seva llengua pròpia segons la jurisprudència constitucional, una cosa similar a un miracle en comparació de gairebé totes les llengües de grandària i potència similars. El francès del Canadà és part de la francofonia i té sempre França al darrere. El flamenc de Bèlgica té el neerlandès. Les tres llengües més parlades de la Confederació Helvètica tenen els seus corresponents estats veïns. Sense aquests contraforts és difícil pensar quin seria el destí d'aquestes llengües. Què té el català per explicar la seva travessia del tràgic segle XX no només sense retrocedir sinó fins i tot avançant de forma ostensible fins a entrar al XXI en el punt més alt de la seva història? Aquest miracle és català, per descomptat. No s'entendria pas sense la transmissió voluntària de la llengua de pares a fills i sense els esforços institucionals i polítics, en les tres etapes del seu modern autogovern (Mancomunitat, Generalitat republicana, Generalitat actual). Però és també un miracle espanyol: cadascuna de les etapes correspon a moments democràtics, de diàleg i entesa amb els governs del conjunt d’Espanya. I tanmateix, aquest miracle espanyol camina orfe perquè ara ningú no vol atribuir-se’l, sobretot en èpoques de demagògia electoral, quan el que correspon és bufar sobre les brases d'aquelles identitats i aquells nacionalismes que es necessiten els uns els altres no per treballar junts sinó per excloure's.

No hi ha conflicte lingüístic a Catalunya i són moltes les persones que fan servir lliurement el català i el castellà quan volen i com volen

4.— Espanya, a diferència del Canadà, Bèlgica i la Confederació Helvètica, té una dificultat històrica, incapacitat potser, per reconèixer-se a si mateixa com la nació plural que ha estat sempre, una nació de nacions en una expressió tan comprensible per tots com rebutjada per alguns d'un i altre bàndol. En les tres etapes abans esmentades ha fet passos destacats que han permès revertir les destrosses històriques de l'uniformisme lingüístic. Però aquests passos han estat sempre de normalització i reconeixement interns de cadascuna de les comunitats de parlants, que són els que han permès mantenir les llengües i no deixar-les morir com ha passat en altres latituds. Sempre ha faltat, no obstant això, el pas decisiu, definitiu, del reconeixement nacional, nacional de la nació de nacions, és clar, el que converteix les llengües d'uns quants en el patrimoni de tots, fins i tot els que no les parlen.

5.— Va haver-hi consens en el seu moment per al primer pas, el que ha salvat el català i en general les altres llengües espanyoles, però no n’hi ha per a aquest segon pas, el decisiu i definitiu, el que les converteixi en llengües de tots. I no només no hi ha consens, sinó que hi ha un dissens creixent. Els catalans, no els nacionalistes, no els sobiranistes, no els independentistes, simplement els catalans tenim seriosos arguments per sentir-nos vexats pel maltractament de la nostra llengua a les Balears, la Comunitat Valenciana i la zona fronterera de l’Aragó on es parla i s’escriu català. I més encara quan sabem que els mòbils que encoratgen l'ofensiva contra el català no són uns sinistres designis exterminadors sinó vulgars i miserables càlculs electorals.

6.— L’última i més perniciosa manifestació del dissens és la utilització dels tribunals per resoldre els conflictes polítics que es plantegen a propòsit de la llengua. Els polítics transfereixen als jutges primer l'arbitratge en el conflicte polític, amb el risc permanent d'oposar la legitimitat democràtica a la legalitat, i més tard fins i tot la responsabilitat de les decisions tècniques, pedagògiques. Se'ls obliga a substituir el legislador i després inclús l'executiu, fins a suplir les incapacitats del ministre d’Educació a l'hora de posar-se d'acord amb els consellers d’Educació. El súmmum de l'oportunisme, que hauria de fer posar vermell tothom, governants, legisladors i jutges, és que les sentències sostretes d’aquesta manera presideixin l'arrencada de les campanyes electorals, perquè quedi clar que tot val, llengües, nacionalismes, identitats, sentiments, greuges, vexacions, a l'hora de la bruta baralla pel poder.