De teoria literària

Antoine Compagnon és, com va ser-ho Juan Benet, enginyer de camins, ofici que demana per força una provada intel·ligència. Benet va donar algunes de les obres en prosa més dignes de tot el segle XX en castellà, i Compagnon ha donat als lectors, ara en una editorial de Barcelona, el llibre més important que s’ha escrit als últims trenta anys, potser quaranta, sobre el “dimoni”, les vel·leïtats i les extravagàncies de la teoria literària, en especial la universitària: Antoine Compagnon, El demonio de la teoría: Literatura y sentido común, traducció de Manuel Arranz (Barcelona, Acantilado, 2015).

Els lectors que estiguin familiaritzats amb els avatars de la crítica i la teoria literàries dels últims cent anys, o una cosa així, saben perfectament que, d’ençà que la història literària va perdre pistonada —aproximadament al segon quart del segle XX—, els qui es dediquen a la ciència de la literatura han enfilat uns camins que, tot comptat i debatut (molt debatut), han conduït a paradoxes enormes, culs-de-sac, cienticismes absurds i galimaties terminològics. En temps de Sartre, per posar un exemple, dominaven l’estudi de la literatura consideracions de tota mena llevat de les que afecten el text literari, ell mateix.

L’escola del malaguanyat Molas, per exemple, tan a la vora de la doctrina soviètica com ho va estar Sartre de l’estalinisme, no va postular altra cosa que això: el text importa poc, allò que importa són els “processos de transformació” del material social —si és que existeix una cosa així— en el contingut. Semblava un pas endavant respecte a l’escola positivista i històrica, però era una cosa encara pitjor: perquè la historiografia literària (Lanson, Batllori, Riquer, Comas, etcètera) no tenia res de dogmàtica, com correspon a l’ideal de l’escriptura de la història, mentre que el molisme —forgem aquest neologisme expressament, perquè els moletes no conformen res semblant a una escola— ho tenia tot, de dogmatisme.

Els anglesos del segle XX, Eliot el primer, van forjar una escola criticoteòrica, el New Criticism, que consistia en allò que en deien el close reading: llegeix bé el text, per començar; i, en expressió llatina de tota la vida: tolle, lege, et punyetas relinqua. No hi ha dubte que aquest va ser un pas important, no pas per desacreditar els historiadors de la literatura, però sí per fer-los veure que la riquesa de la literatura no resideix —sembla ben lògic— en l’exterior dels textos, sinó en el seu interior.

No parlem —i Compagnon en parla molt, i amb molt de criteri— del que va significar el formalisme en totes les seves variants: no Bachtín, però sí els dits formalistes russos, després els estructuralistes i finalment els més escanyolits de tots, és a dir, els narratòlegs —del primer Todorov a Gerard Genette, Déu els hagi perdonat—, van exsudar una sèrie de mètodes d’estar per casa, molt fàcils, això sí, d’“aplicar”, que és una paraula obscena en el camp semàntic de l’epistemologia. No entra en aquest sac la figura de Roland Barthes, el qual, espigolant bé les seves Oeuvres Complètes (Éd. du Seuil), va generar iniciatives teòriques brillantíssimes i molt ben acordades amb el text, el plaer de llegir i les lliçons amagades en tota obra d’art literari: Compagnon l’estalvia com a pocs representants del barrija-barreja de la crítica i la teoria del segle XX.

Després d’haver analitzat, capítol rere capítol, què és la literatura, què és un autor, què és el món susceptible de ser representat en l’òrbita literària, què és el lector, l’estil, la història i el valor, Compagnon acaba fent una gran defensa de la teoria en el sentit més grec de la paraula; i resumeix: “No es tractava de donar receptes, tècniques, mètodes, una panòplia d’estris per aplicar als textos, com tampoc d’esborronar el lector amb un complicat lèxic de neologismes i un argot abstracte, sinó de procedir d’una manera analítica, a partir de les idees simples, per bé que confuses, que cadascú es fa de la literatura”. I acaba el llibre amb una sentència cartesiana: “La perplexitat és l’única moral literària”. També això és el fonament de tota teoria de debò.