Línies vermelles

Dos mesos després del gran principi d'acord aconseguit entre la Grècia d'Alexis Tsipras i el conjunt de l'eurozona per crear un pont entre el segon rescat (gairebé finalitzat) i el tercer (encara per dissenyar) de l'economia grega, les negociacions s'han empantanegat. Pitjor encara: la tensió entre els protagonistes s'ha exacerbat fins a l'extrem, com va demostrar aquesta setmana la reunió de l'Eurogrup (els 19 ministres d'Hisenda de l'eurozona).

Mentrestant, en absència d'acord, la República hel·lena registra una recurrent i exponencial crisi de liquiditat, així com una contínua degradació de la seva economia real, amb prou feines dissimulada per l'obertura de la temporada turística. Aquesta crisi de liquiditat no és encara tràgica en si mateixa, tenint en compte la limitada quantia dels recursos urgents per contenir-la. Però sí que resulta perillosa, ja que que podria generar en qualsevol moment un accident indesitjat. L'esgotament dels recursos públics ha portat el Govern de Tsipras a confiscar les reserves dels municipis, un expedient polèmic i contestat que simbolitza la gravetat del moment.

Segurament aquesta tensió es perllongarà fins a l'últim moment,  fins que pugui sostenir-se. Sempre passa d'aquesta manera en les negociacions europees, i més encara quan més que entusiasme per l'acord, algun dels actors sembla preferir el desplegament de totes les tàctiques pròpies del jugador de cartes, per esgotar la paciència dels seus socis. A més, convé no oblidar que el que s'està ultimant és només la culminació del segon rescat, i resulta lògic que ni el deutor ni els creditors es precipitin a fer concessions que puguin deteriorar les seves respectives posicions per a la negociació del tercer, el clau. Així que la mateixa seqüència de la discussió desincentiva objectivament un acord ràpid: inquietant paradoxa, ja que aquest resultat seria el millor escenari per a tots.

Millor, sobretot per a Grècia, la part més fràgil i la que més s'hi juga. Als ciutadans grecs els convindria que els seus dirigents comprenguessin el (considerable) grau de sensatesa inherent a les implícites línies vermelles de la UE: no desfer el camí de consolidació fiscal (sanejament pressupostari) aconseguida a Grècia, tot i que pugui obtenir-se amb algunes mesures diferents; no encaixar que amb la seva ajuda financera la situació del país socorregut (en generositat de les pensions o els salaris mínims) sigui més favorable que la pròpia; rebutjar que la justificació moral per recosir la fractura social grega pugui usar-se com a xantatge contra els seus socis, no tots ells rics; exigir que les mesures alternatives propostes siguin proporcionades, sense càlculs il·lusoris d'ingressos rampants, ni optimismes inversemblants en la reducció de despeses.

Si Atenes menysprea aquestes posicions i només pensa en les seves raons —de vegades justificades—, tot empitjorarà.