“Si la paraula és reemplaçada per la imatge perilla la imaginació”

“Si el món segueix el procés en el qual la paraula escrita és reemplaçada per la imatge i l'audiovisual, es corre el risc que desaparegui la llibertat, la capacitat de reflexionar i imaginar i altres institucions com la democràcia”, va advertir ahir Mario Vargas Llosa en conversa amb Antonio Caño, director d'EL PAÍS, durant el I Fòrum Internacional de l'Espanyol 2.0, celebrat a Ifema.

Davant unes 300 persones, molts d'ells joves, Caño va preguntar al Nobel peruà si compartia el pronòstic de la desaparició del diari tradicional i els llibres impresos. L'escriptor peruà va dir que és una possibilitat, però no ho creu. Si això és així, va insistir, el resultat seria tràgic sobretot per la cultura de la llibertat: “Seria el malson d'Orwell d'una societat convertida en robots en què tot és organitzat per poders invisibles”. Encara que no creu que passi perquè està convençut que sempre hi haurà prou gent que llegeixi llibres i diaris de paper. El seu temor és que la cultura de la pantalla sigui cada vegada més entreteniment pur, “i això aboliria l'esperit crític”.

L'advertiment el fa en considerar que la paraula llegida, el llenguatge comunicat de manera impresa, té un efecte en el cervell que completa i complementa el llegit. En canvi, l'autor de Conversación en La Catedral, va afirmar que “les imatges no produeixen el mateix mecanisme de transformació. En la lectura hi ha un esforç creatiu i intel·lectual que gairebé s'elimina amb el visual”.

L'autor de La guerra del fin del mundo advoca per la creació de mecanismes perquè això no passi: “Perquè pot venir una reculada cap a la barbàrie; un món sense llibertat manipulat des dels poders tenint la tecnologia al seu favor”. L'escriptor va deixar clar que és partidari de la tecnologia a la qual agraeix moltes coses i hi veu unes altres de molt positives, com l'accés a la cultura.

Enfront de l'entusiasme viscut avui per les sèries de televisió que alguns homologuen a la funció que fa la literatura, el creador de La fiesta del Chivo creu que són productes que estan bé i són entretinguts però “totalment efímers”. Per això considera important defensar el llibre, “la lectura no solament entreté sinó que produeix un efecte més profund, crea ciutadans més responsables i crítics, i contribueixen a un món millor”.

Realitats, utopies i distòpies a les quals van arribar Mario Vargas Llosa i Antonio Caño mitja hora després d'una conversa nascuda amb el títol d'El llenguatge i el periodisme. I llenguatge és la paraula que uneix aquests dos oficis. Tots dos estan fets del mateix material, però la seva missió i destinació són diferents. Mostren les dues cares de la naturalesa del llenguatge: passió, imaginació i no límits en la literatura i raó, realitat i lleis clares en el periodisme. Això sí, totes dues comparteixen fronteres, de vegades movedisses. “El periodisme té un llenguatge més impersonal al servei d'un objectiu que és comunicar, sense renunciar a la creativitat. La literatura sí que té un llenguatge més visible, més creatiu”, opinava Vargas Llosa minuts abans de dialogar amb Antonio Caño. Pel director d'EL PAÍS, es tracta de dues arts que “no sempre són bones sòcies. I funciona si la literatura aconsegueix imprimir al periodista la capacitat de transmetre idees i explicar millor els fets”.

Vargas Llosa tenia quinze anys quan va començar en el periodisme. Va ser l'estiu entre el penúltim i últim curs de l'escola. Va pensar que podria ser la seva professió complementària a la vocació d'escriptor. L'hi va preguntar al seu pare i aquest el va ajudar a aconseguir una feina al diari de Lima La Crónica. Des de llavors el periodisme ha estat el seu company. És més, va dir, “aquests records van servir després de matèria primera per alguna de les meves novel·les. Sense el periodisme no existirien bona part dels meus llibres”.

Ho diu un autor que ha passat per gairebé tots els gèneres periodístics i seccions. Ha escrit de literatura, i del Congo o de l'Iraq. Sempre ha sabut la “interessant i meravellosa” relació entre periodisme i literatura. Va recordar els casos en què el periodisme ha estat fet per grans escriptors. “El periodisme ha de comunicar i ha de portar al lector cap a allò que vol transmetre, el seu llenguatge no ha de ser una barrera entre qui escriu i llegeix; ha de tenir gran precisió, buscar la invisibilitat del llenguatge de tal manera que la matèria sembli autosuficient. Hi ha periodistes que escriuen malament o bé i uns altres molt bé, i alguns són esplèndids escriptors i periodistes”. Claredat, objectivitat i no contaminar-se del llenguatge de l'àrea que es cobreix són les recomanacions de Caño.

La confluència de l'analògic i digital preocupa Vargas Llosa en el sentit que s'està perdent la jerarquització de la informació i augmenta la vulgarització del llenguatge. “Hi ha una raó per estar satisfets amb la tecnologia”, va dir Caño, “i és que és un món en què tots expliquen, es comuniquen de manera permanent. El periodisme és avui una gran conversa en la qual els periodistes som un més”.

I el fòrum El Llenguatge i el periodisme, tindrà de convidats avui a les 11.30 la filòloga i acadèmica Inés Fernández Ordóñez, l'escriptor Juan José Millás i el periodista Álex Grijelmo per parlar de L'ètica i la paraula.