Què és el canvi?

Deia Olof Palme que els drets de la democràcia no poden estar reservats a un grup selecte de la societat, sinó que corresponen a totes les persones. La reflexió d'aquell socialdemòcrata suec que caminava sense escorta adquireix als nostres dies una notable radicalitat, ja que assenyala, amb enorme precisió, la diferència entre el canvi polític i el mer recanvi, cosa que es pot aplicar a les alternatives als partits tradicionals a Espanya.

Que el mapa polític espanyol va canviar amb l'arribada de nous actors a les institucions és un fet. També ho és que la causa fonamental de la reculada dels partits polítics tradicionals s'explica per la seva gestió de la crisi econòmica i per la percepció que tenen els ciutadans de les elits polítiques i econòmiques, a les quals identifiquen amb la corrupció i amb el saqueig del públic. Arribats a aquest punt cal preguntar-se què caldria fer perquè les coses canviessin al nostre país.

Fa poc em vaig reunir a Madrid amb Economistas Frente a la Crisis (EFC), un grup plural i independent d'economistes, amb molts membres procedents de la tradició socialdemòcrata. No tenen cap intenció de vincular-se a cap partit, però sí que les seves propostes siguin assumides per les formacions polítiques progressistes del nostre país. Després de llegir-les amb atenció i escoltar-los els vaig dir que per a mi seria un honor arribar a acords i formar part d'un Govern que assumís aquestes propostes. Precisament perquè assenyalen les claus del canvi polític al nostre país, que passen per assenyalar que les polítiques econòmiques aplicades fins ara han estat un desastre i que cal rectificar.

Tot i això, els últims mesos, certs sectors de les elits econòmiques saluden alegrats algunes propostes de suposada regeneració que resulten incapaces de posar solució a l'estafa quotidiana que pateixen els ciutadans.

Davant de la injustícia fiscal del nostre país —on la pressió fiscal sobre les grans fortunes és a la cua d'Europa al mateix temps que els assalariats, els autònoms i la petita i mitjana empresa carrega amb la major part dels impostos— canvi significa, com planteja EFC, dur a terme una reforma fiscal progressiva perquè paguin més els que més tenen, acostant els tipus reals als tipus nominals. Proposar, com fan els capdavanters del recanvi, la pujada de l'IVA als productes de primera necessitat i abaixar el dels articles de luxe, no és només una insensatesa: és a més una forma de prorrogar la ineficàcia del nostre sistema fiscal.

Davant d'una legislació laboral que fomenta la temporalitat, la precarietat i la destrucció d'ocupació, canvi significa derogar per ineficaç i injusta la reforma laboral per posar fi a la precarietat, enfortint la inspecció laboral que aturi les contractacions temporals fraudulentes i afavorint l'ocupació estable. Establir el contracte únic significaria fer temporals i inestables totes i cadascuna de les ocupacions que es creessin a Espanya: una proposta de recanvi, i a més insensata en un país en el qual la pobresa afecta cada vegada més persones en edat de treballar. Canvi significa apostar per un sistema nacional de seguretat social que garanteixi la protecció davant de la desocupació, un sistema de formació eficaç per als treballadors i rendes mínimes d'inserció amb les quals fer front a l'exclusió. Proposar assegurances individuals contra l'acomiadament és poc menys que tornar al segle XIX, quan amb prou feines existia el dret laboral.

Si alguna cosa humilia la nostra dignitat com a país és que bona part dels nostres joves més ben formats s'hagin vist obligats a emigrar i estiguin produint riquesa a l'estranger

Al nostre país les pimes i els autònoms són els que més ocupació generen. Canvi significa facilitar-los el crèdit (a això s'hauria de dedicar l'ICO), racionalitzar les quotes que paguen els autònoms i agilitar els tràmits burocràtics. Plantejar, com volen els promotors del recanvi, que cal afavorir la concentració empresarial, apujar les multes als autònoms i eliminar els incentius fiscals que afavoreixen la microempresa no només és fer l'aleta a l'elit de privilegiats que ha dictat la política econòmica als governs espanyols: és també atacar a qui genera ocupació a Espanya.

Si alguna cosa humilia la nostra dignitat com a país és que bona part dels nostres joves més ben formats s'hagin vist obligats a emigrar i estiguin produint riquesa a l'estranger. Canvi significa treballar perquè aquests joves puguin tornar al nostre país. Proposar un “pla d'importació del talent estranger” perquè a Espanya dir que no hi ha “mentalitat emprenedora” no només és menysprear l'enorme esforç de la nostra gent gran perquè les noves generacions poguessin preparar-se: és no entendre les potencialitats productives dels talents que s'han format aquí.

Els propers mesos els portaveus de les elits tractaran de convèncer-nos que els problemes d'Espanya se solucionen amb un pla renove, amb lleus canvis de cares i amb mesures cosmètiques alineades amb el discurs de recuperació del Govern. Per això cal recordar algunes coses evidents, com les que assenyalava Olof Palme: no es pot estar al costat dels privilegiats i dels colpejats per la crisi al mateix temps.

Pablo Iglesias és secretari general de Podem.