Una llista perillosa

La investigació del cas Rato per suposats delictes fiscals, blanqueig de diners i alçament de béns s'ha convertit en la demostració palmària d'una mala gestió política i jurídica. Gairebé una setmana després que es filtrés la informació que l'exvicepresident del Govern espanyol s'havia acollit a l'amnistia fiscal del 2012 i passats diversos dies des que Rodrigo Rato va ser detingut durant hores mentre s'escorcollava el seu domicili i el seu despatx, el Govern ha estat incapaç d'explicar la lògica enrevessada de les successives intervencions de l'Agència Tributària, el Sepblac (servei de prevenció de blanqueig de capitals), el recurs precipitat a un jutge de guàrdia per justificar la detenció o, el que és més xocant, detallar les acusacions que formulen l'Agència Tributària i el Sepblac. Tot el que s'ha aconseguit confirmar és que l'Agència disposa d'una llista de 715 sospitosos de blanqueig de capitals.

Tenint en compte els precedents de filtracions i l'abús de la informació fiscal, la llista es converteix en un arma llancívola molt perillosa amb efectes polítics potencialment devastadors. El ministre d'Hisenda s'ha especialitzat a amonestar, coartar i amenaçar l'oposició o col·lectius crítics amb el Govern amb suposada informació que no hauria d'esmentar, ni tan sols tenir. La pèrdua de credibilitat de l'Agència és tan clamorosa, les fuites d'informació tan repetides i interessades, que es fa imprescindible evitar, amb qualsevol decisió política raonable –potser un compromís parlamentari amb una relació estricta de les persones que disposen d'aquesta llista– que els noms surtin a la llum. A aquests extrems de malestar condueix la gestió aparentment imprudent de la informació per part de l'Agència i d'altres organismes.

Potser era esperar massa que el director de l'Agència, Santiago Menéndez, hagués donat resposta ahir a algunes de les explicacions urgents sobre el paper del Govern; començant per qui inicia la investigació i per què; seguint per la ineptitud atropellada que ha causat una confusió jurídica, i acabant per l'origen de la filtració del nom de Rato (únic conegut entre els investigats). Però Menéndez –a més d'establir una fita en afirmar que les dades en la seva possessió són “la repera patatera”– es va perdre entre els envitricolls estadístics de l'amnistia i els béns d'espanyols a l'estranger. Amb prou feines va apuntar a la realitat per oferir missatges de carril: que la denúncia a la Fiscalia sobre Rato respon al processament previst per la llei i que de l'Agència “no surten mai informacions sobre contribuents”.

Totes dues afirmacions estan superades pels fets. Però no és Menéndez qui ha de comparèixer al Parlament, sinó Cristóbal Montoro. I, per descomptat, Rato hauria de comparèixer davant l'opinió pública per explicar per què un exministre té diners sense declarar susceptible de purgar amb una amnistia fiscal.