Històries de la Casa Blanca

Si els murs de la Casa Blanca poguessin parlar què no explicarien. Però coneixedors del que passa cada dia en el perímetre conegut com els 18 acres més famosos del planeta són també els majordoms, uixers, cuiners, personal de neteja i floristes (per citar-ne alguns) que cada dia assisteixen la primera família dels Estats Units. I saben parlar.

Tot i que obeint a una llei de silenci més pròpia d'èpoques de Downton Abbey, els treballadors de la Casa Blanca han anat heretant generació rere generació el codi d'honor que, entre altres episodis, va permetre mantenir en l'esfera privada la paràlisi de Franklin D. Roosevelt, en introduir, per exemple, a la sala els convidats a un sopar quan el president ja estava assegut i la seva cadira de rodes estava fora de la vista de tothom.

En una ciutat on tothom explica on treballa abans fins i tot de pronunciar el seu nom, el personal de la Casa Blanca manté un baix perfil, entre altres coses perquè és conscient que qualsevol indiscreció pot costar-los el lloc. En el llibre publicat fa poc, La residencia, Kate Andersen Brower, periodista de Bloomberg News que va cobrir la Casa Blanca de Barack Obama durant quatre anys, ha recollit els testimonis de més de 30 treballadors de la residència oficial que al llarg dels anys hi han treballat des del temps conegut com a Camelot fins a l'arribada del primer home de raça negra al 1600 de Pennsylvania Avenue.

Johnson va manar construir una rèplica de la dutxa de la seva casa amb dos dolls, explica un nou llibre

No n'hi ha cap que estigui en actiu, raó potser per la qual tots s'han confiat a Brower. Alguns, com el majordom James Ramsey, no han viscut per veure el volum publicat. Tots van sacrificar les seves vides personals per servir el president de torn i la seva família. Malgrat el seu lliurament i dur treball, el personal de la residència sempre queda fora de la foto. “Hi ha una regla no escrita que ens col·loca en el fons. Si hi ha una càmera, nosaltres sempre l'evitem passant per dalt, pel costat o per on puguem”, es llegeix en el llibre en paraules de l'uixer James W. F. Skip Allen, en nòmina de la Casa Blanca entre el 1979 i el 2004.

Capítol rere capítol, en La residencia s'explica que el matrimoni presidencial favorit dels treballadors de la Casa Blanca va ser el que formaven el primer president Bush i la seva dona, Barbara. El que menys? Un que podria tornar a ocupar els seus murs després de les eleccions de 2016, però amb els papers invertits: el dels Clinton.

Bill i Hillary Clinton fregaven la paranoia i no confiaven en els empleats. La parella va ordenar refer el servei telefònic de la Casa Blanca per evitar intermediaris i operadors. Brower apunta al fet que potser la raó per la qual tant el servei com els Bush se sentien còmodes era perquè aquests –a diferència dels Clinton– havien viscut sempre amb empleats a les seves llars.

L'escàndol de Monica Lewinsky evidentment no va ajudar a fer que a la Casa Blanca hi regnés la pau. Potser un dels relats més sucosos del llibre és el que explica que Hillary va pegar tan fort amb un llibre a Bill que el llit es va omplir de sang i el president va necessitar punts de sutura. Aquells dies van tenir també un impacte en el servei, que suportava les arrencades de mal geni de la primera dama i les paraules malsonants que es pronunciava el matrimoni o els perllongats silencis als quals es condemnava la parella. Hillary calmava la seva ansietat i tristesa ordenant al pastisser de la residència que li preparés pastís de moca. “Vaig fer molts pastissos de moca aleshores”, apunta Roland Mesnier (1979-2006).

Però si hi ha algú del servei que va viure una crisi nerviosa que el va obligar a hospitalitzar-se aquest va ser Reds Arrington (empleat entre el 1946 i el 1979), cap de lampisteria dels 18 acres. Lyndon B. Johnson volia a la Casa Blanca una dutxa exactament igual a la que tenia a casa seva, a Washington, que bàsicament consistia en un raig d'aigua molt fort però amb dues derivades, una mànega que apuntés a l'altura del seu penis –que ell sobreanomenava Jumbo– i una altra al seu cul. L'aigua havia d'agafar una temperatura molt calenta.

El 36è president dels EUA, l'home convertit en defensor dels drets civils però que una vegada va dir al seu xofer negre que fes “com si fos una peça més del mobiliari”, va tenir cinc anys treballant en el giny Arrington, cosa que va acabar per portar a l'hospital aquest últim. Quan Richard Nixon va ocupar la Casa Blanca va mirar perplex l'invent i va dir: “Desfacin-se d'això immediatament”.

Als Kennedy se'ls adorava i Lady Bird Johnson va trobar molt difícil la tasca de reemplaçar Jackie. “Era com sortir a escena per a un paper que mai havia assajat”. Bush fill es comportava com s'esperaria que es comportés Bush fill: jugant amb el servei, descol·locant les fotografies i fent que caçava mosques amb matamosques invisibles quan passava al costat de l'staff.

L'arribada dels Obama a la Casa Blanca va marcar una fita, no en va al llarg de la seva història la majoria dels empleats han estat negres (en l'actualitat 95 persones treballen a temps complet i 250 a temps parcial). El 2009, després del ball d'inauguració i quan Michelle i Barack Obama es disposaven a passar la seva primera nit a la Casa Blanca, Worthington White estava a punt de retirar-se quan va sentir que el president deia: “Ho tinc, ho tinc, ja sé com funciona”. El mandatari es referia a l'equip de música. “De sobte, va començar a sonar Mary J. Blinge” (cantant negra de hip-hop i soul), explica White. Els Obama ja anaven vestits d'estar per casa i van començar a ballar al ritme de Real Love.

“Va ser un moment bonic com no podria imaginar”, diu White en el llibre. “Segur que mai ha vist res semblant en aquesta casa”, el va reptar Obama. “Puc dir sense faltar a la veritat que mai he sentit cap [i ressalta la paraula cap] cançó de Mary J. Blinge en aquesta planta de la Casa Blanca”.