Bons veïns

L'accident dels espeleòlegs espanyols a la serralada de l'Atlas —i, sobretot, el final luctuós d'un dels dos morts, que els seus companys atribueixen a la mala gestió del rescat per part de la Gendarmeria marroquina— ha tornat a posar en evidència que les relacions entre Espanya i el Marroc segueixen sense tenir el nivell de naturalitat que hauria de correspondre a dos bons veïns. En línies generals, la diplomàcia bilateral viu temps positius. No obstant això, quan salta qualsevol espurna es corre el risc de provocar un incendi, la qual cosa porta algunes vegades els nostres governants a un excés de prudència o, directament, a no pressionar o demanar decisions que sí que es plantejarien a altres Estats.

No es pot oblidar que la història de tots dos països ha estat esquitxada de problemes, les ferides dels quals, encara que tancades, ressusciten de tant en tant i posen en alerta els governants d'un costat i un altre de l'Estret. Però les regles de bon veïnatge exigeixen seguir avançant per aconseguir que la confiança i la reciprocitat siguin els principis bàsics de la relació.

Des dels primers anys de la transició espanyola a la democràcia, el rei Joan Carles va jugar un paper fonamental per reforçar aquests llaços d'amistat dels quals sempre es parla, gràcies a les seves bones relacions primer amb el rei Hassan i després amb Mohamed. Felip VI va triar Rabat com una de les seves primeres destinacions després de ser proclamat Rei d'Espanya i tots els presidents de Govern espanyols han iniciat els seus mandats viatjant al Marroc. Aquesta relació fluïda té, no obstant això, una ratlla transparent, però real, que impedeix la confiança total entre veïns.

Espanya és la frontera sud d'Europa i la porta amb Àfrica. I el Marroc és la frontera nord de l'Àfrica i té la clau per controlar els fluxos de migració il·legal procedent dels països subsaharians. A més, és un país clau per al control del gihadisme en uns moments en els quals el món està amenaçat, alguna cosa que han sabut agrair durant anys els Estats Units, França i Espanya. Aquest poder de control sobre el radicalisme islamista no ha d'impedir, no obstant això, als nostres governants actuar amb l'autoritat que els correspon en els assumptes importants. I sobretot, no pot fer l'efecte que davant qualsevol possibilitat de conflicte amb el veí del sud, callem pel que pugui passar.