Obama i Castro deixen enrere el conflicte que va dividir Amèrica

Una salutació entre Barack Obama i Raúl Castro, a l'inici de la VII Cimera de les Amèriques, ha donat aquesta nit el primer senyal del desglaç entre els EUA i Cuba, adversaris des de fa més de mig segle. La reunió prevista per a dissabte entre tots dos presidents, més perllongada i substantiva que la primera trobada, ha de certificar que la reconciliació és irreversible.

Obama i Castro es reuniran al marge de la VII Cimera de les Amèriques, que va començar divendres i acabarà dissabte a Panamà. La reunió, precedida d'una cuidada coreografia destinada a preparar la foto de la reconciliació, és la primera entre dos mandataris de Cuba i els EUA des que el 1956 Dwight Eisenhower i Fulgencio Batista es van reunir, també a Panamà.

Després van arribar la revolució castrista, la invasió fallida d'exiliats cubans, la crisi dels míssils i dècades de confrontació i ressentiments entre el règim castrista i la superpotència mundial. El Mur de Berlín va caure el 1989, però la Guerra Freda al Carib ha perdurat un quart de segle més, fins que el 17 de desembre passat Obama i Castro van anunciar la fi de l'enemistat amb vista al restabliment de les relacions diplomàtiques i, en última instància, de l'aixecament de l'embargament a l'illa.

No hi ha política ni diplomàcia sense gestos. La Cimera de les Amèriques, la primera en què Cuba participa des que aquest fòrum va començar a celebrar-se el 1994, és l'ocasió perquè Obama i Castro parlin amb temps i perquè els fotògrafs i càmeres fixin per als llibres d'història un procés en què els dos líders es juguen el llegat.

“Entrem en un nou territori”, va dir Ben Rhodes, conseller de seguretat nacional adjunt a la Casa Blanca. “El motiu pel qual hem arribat aquí és que el president creu que l'enfocament basat en l'aïllament (...) ha fracassat”. Fidel Castro i el seu germà, Raúl, han sobreviscut a 10 presidents dels EUA; dècades de mesures punitives no han aconseguit canviar una de les últimes dictadures comunistes del món.

Les hores prèvies a l'inici de la cimera van ser un intens esprint de missatges, reunions i gestos destinats a evitar que s'espatllés l'escenificació del desglaç. Dimecres, abans de volar a Panamà, Obama i Castro van parlar per telèfon. Era la seva segona conversa: la primera, més extensa, es va desenvolupar el 16 de desembre passat, hores abans de l'anunci de la nova política.

Dijous a la nit, ja a Panamà, el secretari d'Estat, John Kerry, es va reunir amb el seu homòleg cubà, Bruno Rodríguez. Era la primera reunió oficial entre els caps de les diplomàcies nord-americana i cubana des de la que van mantenir, el 1958, John Foster Dulles i Gonzalo Güell.

Totes les comparacions, en cada pas de la normalització entre Washington i l'Havana, remeten a antecedents de fa dècades. Quan, en una trobada amb la premsa, un periodista va preguntar a Rhodes si la reunió de Panamà era equiparable a reunions anteriors, com la d'Eisenhower i Batista o la del llavors vicepresident Richard Nixon amb Fidel Castro, el 1959, l'assessor d'Obama va respondre: “Em sembla una comparació adequada”.

La de Panamà és la primera reunió, però no la primera vegada que dos líders nord-americà i cubà se saluden des de la trobada d'Eisenhower i Batista, quan Obama no havia nascut i Raúl Castro era un jove revolucionari a l'ombra del seu germà Fidel. Bill Clinton i Fidel Castro es van veure breument durant una reunió de l'ONU a Nova York, l'any 2000. I els mateixos Obama i Castro es van saludar durant uns segons a Johannesburg el 2013, durant els funerals de Nelson Mandela, l'heroi de la reconciliació sud-africana.

La de Panamà és la primera reunió, però no la primera vegada que dos líders nord-americà i cubà se saluden

Una de les incògnites a la vigília de la cimera era si Obama anunciaria la retirada de Cuba de la llista d'Estats que patrocinen el terrorisme. Els EUA la va incloure a la llista el 1982, durant la presidència de Ronald Reagan. L'Administració Obama ha conclòs que ara hi ha pocs motius per mantenir aquesta política. Tot està a punt perquè Obama proposi la retirada de la llista, un gest amb un enorme potencial simbòlic. L'embargament, l'aixecament definitiu del qual depèn del Congrés dels EUA, segueix en peus.

Tota cimera internacional té molt de teatre i dramatització, i una de les trames paral·leles és l'anunci de la retirada de la llista. Podria aprofitar per fer-ho a la reunió amb Castro o esperar uns quants dies. El pas següent, també carregat de simbolisme, serà la reobertura de les ambaixades. Les relacions diplomàtiques es van interrompre el 1961.

A la coreografia de Panamà hi han sonat notes discordants. Els EUA han desplegat els seus esforços, amb una visita a Caracas d'un emissari d'Obama, per evitar que Veneçuela arruïnés l'harmonia. I l'assetjament, durant actes previs a la cimera, de dissidents cubans per part d'activistes adscrits al règim, ha revelat que per a Cuba una cosa és el diàleg amb els EUA i una altra el diàleg amb la seva oposició interna.

La Casa Blanca i el Departament d'Estat van condemnar divendres els actes violents contra l'oposició. I a Panamà Obama ha coincidit amb membres de la dissidència en un acte de la societat civil llatinoamericana.

La democratització de Cuba pot ser la conseqüència final de la seva obertura als EUA, però no figura entre els objectius immediats d'Obama, com tampoc figurava entre els objectius de Nixon quan va viatjar a Pequín per reunir-se amb Mao Zedong el 1972, una altra comparació que se sent aquests dies.

“Estem compromesos amb l'establiment de relacions diplomàtiques, no amb el canvi de règim”, va dir Rhodes. “Els Estats Units no estan ficats en el negoci d'enderrocar governs a l'Amèrica Llatina”. Per a Washington, el gir a la política cubana també és un gir a la política llatinoamericana.