L'acord

Convergència Democràtica i Esquerra Republicana, sota l'atenta mirada de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), han acordat el full de ruta segons el qual el 27 de març del 2017, divuit mesos després de les properes eleccions al Parlament català, si les dues formacions obtinguessin una victòria, Catalunya seria un nou estat independent amb cadira a les Nacions Unides. Déu n'hi do.

Voldria aclarir que em compto entre el grup de ciutadans que considera indispensable un canvi d'estatus polític per al meu país, i que pensen que la idea d'una Catalunya-Estat és un dels projectes estimulants que han aparegut enmig d'aquesta crisi sistèmica i estructural. El catalanisme ha intentat repetidament contribuir a la construcció d'un Estat espanyol capaç d'acollir la diversitat de nacions, però ha estat impossible. La reacció catalana a la sentència del Tribunal Constitucional és la resposta a aquesta pulsió jacobina que es tradueix en un traçat radial absurd de carreteres i trens, lleis d'educació homogeneïtzadores, atacs a la llengua catalana, abolició de l'autonomia local, distribució injusta de recursos i, en realitat, aquesta manera tan madrilenya de concebre Espanya, la qual lentament s'ha carregat l'esperit inicial de la Transició. Sincerament del que menys culpable em sento com a català és del fracàs de l’Estat espanyol.

Però tornem a l'acord. L'interessant de les reunions entre els actors polítics i civils que han participat en la taula convocada per l’ANC era teixir un itinerari que no deixés ningú fora, fins i tot aquells que, entre la situació política actual i la independència, s'inclinen per una parada intermèdia. Aquest esforç tenia un doble objectiu: no aprimar la majoria sobiranista que exigeix poder decidir democràticament el futur polític del nostre país, i aconseguir una via realista de treball que faci creïbles les apostes del procés per sumar molts més ciutadans.

No era una tercera via a l'estil Duran, no us confongueu, però tampoc havia de ser una via exprés que conduís al fracàs. Davant les dificultats, els dubtes, l'indici de retirada d'alguns i la petició de segellar l'acord després de les municipals, CDC i ERC, amb els ulls en les enquestes, el cap en el cicle electoral, i envoltats d'hiperventilats, no han aguantat l'aposta de foc lent. El resultat és una foto més petita i, pitjor encara, un text que és pura fantasia. Ni és creïble la independència exprés, ni avui l'onada sobiranista, malgrat la seva potència, té la suficient embranzida per llançar una mena de “tot o res”.

Alex Salmond ho deia fa pocs dies en una entrevista radiofònica: “El que ha de trobar Catalunya és un procés pactat per poder decidir el seu futur, com vam fer nosaltres” i afegia: “Catalunya ha de lluitar per aquest pacte. Que no us faltin els ànims per no haver-lo trobat encara. Crec que un referèndum acordat seria la clau per Catalunya”. L'única via creïble a nivell internacional és un referèndum vinculant i, en conseqüència, cal carregar-se de raons, d'aliats i de majories absolutes, per doblegar la tossuderia de l'Estat actual. Alguns diuen: “Fracassat l'anomenat dret a decidir, directes a la independència”. Obliden l'essencial, no són dos camins diferents; un, el referèndum, és el mitjà, en un sistema democràtic, per aconseguir l'autogovern definitiu i el reconeixement internacional.

Ja sé que em direu que doblegar Espanya és impossible, que només cal escoltar Miquel Iceta enviant a la presó els signants de l'acord per adonar-se que no hi ha ningú a l'altre costat de la taula que estigui disposat al diàleg. Quan Iceta amenaça (més enllà de la vergonya que tenim els que ens sentim hereus del socialisme català), i s'uneix a Sánchez Camacho, Bono, Rivera, Montoro, Rajoy o qualsevol fanfarró unionista, parteix del raonament següent: tirar gasolina al foc excita i radicalitza, accelera la velocitat de l'independentisme i, en conseqüència, coneixent la societat catalana, el sobiranisme s’empetiteix.

Aquesta és la jugada de l'unionisme i l'error majúscul d'una part del catalanisme és caure-hi de quatre potes i emborratxar-se de l'èpica dels reptes impossibles; Catalunya aconseguirà tots els seus objectius jugant amb el seu estil habitual: unitat de totes les sensibilitats del catalanisme, driblar les provocacions, negociar fins a l'extenuació i anar sumant ciutadans a l'aventura.

Si en lloc de recompondre forces, reconèixer que fa falta temps i paciència, renegociar un acord amb totes les forces polítiques i agents socials que consideren Catalunya un subjecte polític sobirà, s'opta pel gas a fons, potser és una bona estratègia electoral (especialment per Convergència, necessitada de tapar-se les vergonyes amb excitació emocional), però és un pèssim camí per al país. Quim Arrufat ho va definir com el conte de la lletera, i no li falten raons.

Jordi Martí Grau és gestor cutural.