_
_
_
_
_

De Lolita Flores a la Colometa

‘La plaza del Diamante’ arriba al Teatre Goya sota la direcció de Joan Ollé

Lolita Flores durant un instant del monòleg.
Lolita Flores durant un instant del monòleg.Sergio Parra

La plaza del diamante, la reeixida adaptació teatral de la novel·la homònima de Mercè Rodoreda, dirigida per Joan Ollé i protagonitzada per Lolita Flores, es representa des d'avui al Teatre Goya després d'estrenar-se a l'Español de Madrid l'any passat i passar per sales de diverses ciutats, l'última, València. El muntatge és un monòleg en castellà en què Lolita encarna la Natàlia, més coneguda com la Colometa, que des d'un banc recorda els durs anys de postguerra en un escenari gairebé despullat. “La meva mare morta des de feia anys sense poder ajudar-me, el meu pare casat amb una altra, i jo, tan joveneta, i sola, a la plaça del Diamant”, recorda entristida la Colometa interpretada per Lolita, mocador a la mà i amb els cabells recollits en un monyo, amb un aire flamenc, esclar.

A simple vista, ningú no ho diria, la realitat és que personatge i actriu estan lligades pel barri barceloní de Gràcia: a pocs metres de la plaça del Diamant va néixer el pare de Lolita, Antonio González. “Era un gitano català dels que ja no en queden, això és un homenatge callat que li faig a ell cada dia quan pujo a l'escenari. S'hauria tornat boig amb aquesta obra”, va reflexionar ahir l'actriu. “Tenia moltes ganes i molta por de venir a Barcelona. Estic nerviosa”, va afegir.

El muntatge és la mateixa adaptació que Ollé i Carles Guillén van estrenar al Festival de Peralada el 2004. En aquell moment tres actrius, Mercè Pons, Rosa Renom i Montserrat Carulla, donaven veu al personatge en les diferents edats, des que és jove i òrfena de mare se sent perduda en el món i accepta el que el seu marit Quimet li imposa fins que després veu marxar els seus éssers estimats, passant gana i misèria i incapaç en ocasions de tirar endavant amb els fills, als quals fins i tot arriba a pensar a matar amb salfumant.

Això és un homenatge callat que li faig al meu pare cada dia quan pujo a l'escenari Lolita

Després va haver-hi moltes més Colometes a càrrec d'Ollé, com Ana Belén i fins i tot Jessica Lange. Fins que un dia, Natalio Grueso, llavors director del Teatro Español, li va proposar reprendre l'aventura, amb la mateixa música del 2004, de Pascal Comelade, i amb Lolita.

La idea no va ser fàcil al principi perquè Ollé i l'actriu s'hi van mostrar molt reticents, admeten. “Jo posava parets entre les coses. Pensava: aquesta senyora que canta és un lleó i la Colometa és una figura de cristall fràgil. Com estarà una hora i quart en un banc sense moure's?”, va relatar ahir Ollé. L'actriu va afegir-hi: “Des del primer moment que vaig llegir el text em van caure llagrimotes. Però m'ho vaig estar pensant dos mesos”. Tot va canviar quan un dia, a les dues de la matinada, va rebre una trucada del seu amic Joan Manuel Serrat. “T'ho estàs pensant encara? Aquest paper és per a tu, no tinguis cap por, em va dir. I jo vaig acceptar-lo”, va explicar Lolita. Després Ollé va recordar el paper de la cantant i actriu a Rencor, que el 2002 li va valer un Goya, i va començar a modelar la seva força interpretativa. Ara Lolita assegura que fins i tot lluny de l'escenari parla “amb les mans a la falda”, perquè gràcies a la Colometa ha descobert una altra forma d'expressar-se. La protagonista de La plaza del diamante relata que mai va estudiar Art Dramàtic i que ella de “mètodes” no en sap res, perquè els personatges els prepara “ficant-me en la seva pell”.

“Jo he après de Lolita que una cosa és interpretar un personatge i una altra encarnar-lo quan no hi ha ni un mil·límetre de distància entre la lletra i la sang. Els de Lolita són els millors ulls que he vist en el teatre”, va sentenciar d'altra banda Ollé. El director es va referir també a la crisi política que hi ha entre Catalunya i Madrid a causa del debat sobiranista. “És important que la ficció ens salvi de la realitat. L'obra és l'exemple que hi ha ponts d'entesa”, va assegurar. Lolita va exemplificar la tesi detallant una anècdota que va passar a Salt (Girona), quan una senyora li va dir: “'Saps que fins al final de l'obra no m'he adonat que parles en castellà?' Això és el millor que m'han dit”, va concloure l'actriu.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_