El bilingüisme muta

La història de la llengua catalana està fitada de travetes i escopinades, però també de successos notables que ens perfilen com una comunitat lingüística única. El que hem aconseguit en aquest racó de món, en tant que supervivent llengua minoritzada, hauria de ser motiu d’estudi en universitats d’arreu, perquè sembla que siguem especialistes a desmentir els llocs comuns que serveixen per vaticinar el futur més lògic (i fúnebre) que pot esperar a una llengua en inferioritat. I tanmateix, de vegades ens trobem més còmodes revisitant persecucions i derrotes que no pas repassant fetes i proeses.

N’és un exemple el procés de recuperació de l’idioma a l’últim terç del segle XIX, quan la represa literària nodreix un corpus textual i una empenta suficients per destacar-se entre els moviments contemporanis d’altres llengües, com el Rexurdimento gallec i el Felibritge occità. Com també l’empresa de la normativització, singular entre llengües minoritàries, o l’absorció lingüística de dues onades migratòries castellanoparlants abans de la Guerra Civil. Per no esmentar el procés de normalització lingüística de tres dècades ençà, o avui dia la rutilant presència de la llengua catalana a Internet. La nostra tendència natural a buscar la “normalitat” entre les llengües amb estat propi, però, ha fet que perdem de vista un comportament excepcional ateses les circumstàncies.

El que hem aconseguit en aquest racó de món, en tant que supervivent llengua minoritzada, hauria de ser motiu d’estudi en universitats d’arreu

Això també és pertinent per parlar dels efectes del bilingüisme a Catalunya. Pau Vidal, arran de la publicació del seu El bilingüisme mata, va llegar un titular piroclàstic que condensa els perjudicis que la convivència lingüística pot comportar per a una llengua subordinada: “El bilingüisme és collonut per a les persones, però dolent per a les societats”, tot contraposant les bondats d’un bilingüisme naïf (“que bonic que és saber idiomes”) amb els nefastos resultats que l’observació d’altres llengües minoritzades ha permès constatar. El bilingüisme és l’antesala de la substitució lingüística, ens han dit centenars de vegades.

Passa que, també en això, hem trencat el motllo. La història del bilingüisme a Catalunya (entenent per això el procés pel qual la població catalanoparlant acaba sabent castellà) arrenca al segle XV, però no és fins al segle XX, sobretot entre els anys vint i cinquanta, que accelera prou per completar-se. La irrupció dels mitjans de comunicació, els desplaçaments de població, l’escolarització i dues administracions dictatorials fan que, a mitjan segle, es pugui dir que la població catalana és del tot bilingüe. Si a això afegim la gran immigració dels anys cinquanta i seixanta, aleshores obtenim, al final del franquisme i la Transició, la tempesta perfecta per substituir la llengua pel castellà. Amb mitja població castellanoparlant i l’altra mitja del tot bilingüitzada, era qüestió de temps que l’abandonament de la llengua en l’àmbit familiar acabés sent una constant no només en les classes benestants barcelopijes.

Però no. Avui sabem que el bilingüisme muta. La substitució lingüística no s’ha produït, ben al contrari: enmig del contacte amb una de les llengües més parlades del món, hi ha hagut dos factors que, a redós del projecte col·lectiu de la normalització lingüística, ens han estat sistemàticament favorables: el primer, l’increment del coneixement del català entre la població; el segon, els efectes positius d’un element decisiu en el desenrotllament de la llengua com és la transmissió generacional; de fet, hi ha més gent que parla en català als fills que no pas gent que té el català com a llengua materna. El mateix Vidal se’n meravella: “El català ha aconseguit una mena de prestigi que cap altra llengua minoritzada ha aconseguit i que fa que s’arrosseguin parlants”.

Diguem que, en les tèrboles aigües del bilingüisme, el català ha sabut tirar la canya per pescar-hi, i no precisament en quantitats petites. Prenent les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístic 2013, veiem que la majoria de parlants de català avui dia vénen del castellà i, en tot cas, tenen el català com a segona llengua. Afirmen saber parlar català fins a 5.027.000 persones, de les quals només 1.940.000 tenen el català de primera llengua, de manera que n’hi ha 3.087.200 que parlen català sense ser catalanoparlants originals. És una dada tremenda que només s’explica per un fenomen: la progressiva bilingüització de la població castellanoparlant des de fa 35 anys cap aquí. No hi ha probablement cap llengua minoritzada al món (potser és grandiloqüent; diguem Europa) que pugui exhibir una vigoria semblant.

Aquestes dades, però, sempre reben un retret. Saber parlar català no significa fer-lo servir, i de fet són molts els àmbits d’ús on aquests mateixos parlants bilingües es comporten com a monolingües en castellà. Ser parlant d’una llengua no vol dir ser-ne usuari. Però el que és clar és que el coneixement de la llengua és condició sine qua non per emprar-la. I no ens podem permetre el luxe de prescindir d’aquests parlants, encara que vinguin d’un bilingüisme mutant.