Les bones idees de Varufakis

Una cosa és tenir idees interessants (que poden anar barrejades amb d'altres d'absurdes) i una altra manejar-les de manera que aconsegueixis convèncer, requisit ineludible perquè tirin endavant. O, com diuen a Brussel·les, perquè “volin”.

De les quatre millors propostes econòmiques que el ministre d'Economia grec, Iannis Varufakis –i per extensió el Govern de Syriza– ha posat fins ara sobre la taula de la UE, dues tenen opció de volar; les altres dues, no.

Entre les immediates, Atenes va proposar reduir l'objectiu del superàvit pressupostari primari (sense explicar la càrrega d'interessos) del 3% per al 2015 (i del 4,5% per al 2016) a una xifra més realista, que collés menys el pressupost: un 1,5%. Això implicava passar de la pretèrita austeritat radical a una més assenyada frugalitat exigent, que obriria espai per a alguna mena de despesa social i d'inversió pública productiva.

Aquest canvi ja gairebé vola, ja que l'Eurogrup del 20 de febrer va assumir la suavització acceptant que els superàvits havien de ser “adequats”, sense insistir en el 3%, tot i que no validant encara l'1,5%. I si la proposta d'Atenas va començar a prendre força (no hi ha res acordat, hi treballaran durant dies) és perquè els ministres d'aquella eurozona havien acordat ja el 27 de novembre del 2012 una “revisió necessària dels objectius pressupostaris i el que implica, l'ajornament de l'objectiu de superàvit”, i van prometre més ajudes i flexibilitat “quan Grècia aconsegueixi un superàvit primari”, cosa que va passar el 2014, per la qual cosa aquestes ajudes eren una cosa que es devia.

De manera que Syriza va encertar en aprofundir en la línia d'exigir més flexibilitat, iniciada pels antecessors, i d'enfilar nous compromisos de l'Eurogrup sobre la base dels anteriors. Ara es veurà si els retards i la confrontació que equivocadament va buscar, amb la recaiguda consegüent de l'economia grega, poden salvar-se, i convertir-se en una bona recaptació en la temporada turística, que almenys possibiliti aquest 1,5%.

L'altra bona idea era –com ja s'ha subratllat des d'aquesta columna– el programa d'emergència social, de cost escàs (1.412 milions). N'hi havia prou amb mostrar les nafres de la fractura social (estudiants sense llum, parats sense hospital...), i no provocar amb la historia evocant la invasió nazi de Grècia el 1941. Aquest programa volarà. N'és un bon signe que Jean-Claude Juncker es comprometés (el 20 de març) a avançar del pressupost de la UE 2.000 milions, en part destinables a finançar-lo.

Serà llastimós però difícilment volarà el pla B sobre el deute esbossat per Varufakis en la seva visita a Londres –recordeu el pla A, la repudiació d'almenys un 50% del deute públic, una heretgia en la UE–, és a dir: el pagament de les amortitzacions del deute en funció del creixement registrat (en referència a 195.000 milions que es deuen als socis; els 27.000 que es deuen al BCE serien deute perpetu). Si el PIB arribar fins a cert punt, es paga; si no, fins l'any que ve, cosa que evita asfixiar la població amb retallades socials nocives. La idea té un precedent agafat pels pèls, a l'Equador molt més devastat del 2008-2009, on la factura del deute es cruspia el 40% del pressupost (2005), mentre que a Grècia ascendia el 2014 només al 8%.

Malgrat això, la proposta té la doble lògica de la millor equitat i la presumpció d'efectivitat, pagar segons les possibilitats. Però els socis no acceptaran mai aquest bescanvi de deute antic per bons indexats al PIB, perquè no exclou l'impagament (default) al final del procés, amb el qual podrien perdre tot el que han aportat, en metàl·lic i avals. Només amb unauna confiança extrema i amb garanties blindades podria aconseguir-se un pacte així. Però ni Varufakis ni Alexis Tsipras han optat fins ara per intentar una estratègia dirigida prioritàriament a aconseguir aquesta confiança.

Tampoc no volarà la seva elegant proposta d'una versió d'eurobons (A modest proposal for resolving the eurozone crisis): el BCE compraria els de cada Estat membre fins a l'equivalent al 60% del seu deute (l'autoritzada per Maastricht), i els col·locaria en una línia especial, assegurada pel fons de rescat, el Mecanisme d'Estabilitat. Problema: en cas de suspensió de pagaments, pagarien tots els hi hagin contribuït. I ja la cancellera va dir que això, els eurobons, mai a la vida.

És una llàstima que la precipitació, la nova i l'errònia tàctica d'inculpar l'altre en comptes de convertir-lo en còmplice, arruïnin (de moment) algunes idees bones per a Grècia. I per a tots.