Mor Moncho Alpuente, el gran periodista satíric

Uns lluitaven contra Franco fent pintades i participant en manifestacions. Moncho Alpuente (Madrid, 1949-Canàries, 2015) també va participar en aquestes activitats però disposava d'una arma encara més eficaç: un humor disbauxat, que disparava contra l'homo franquistus.

Alpuente, que ha mort aquest dissabte a les Canàries, víctima d'un infart, va alternar el periodisme –a la ràdio, premsa i televisió– amb els discos i les actuacions. En homenatge a Frank Zappa, va fundar el grup Las Madres de Cordero, que va passar a denominar-se Desde Santurce A Bilbao Blues Band. Amb el grup teatral Tábano, van muntar una funció anomenada Castañuela 70.

No era una obra particularment feridora –es pot apreciar en l'edició impresa de 2006, Castañuela 70. Esto era España– però anar a veure-la al Teatro de la Comedia feia gust de transgressió. Efectivament, al cap de poc temps hi van acudir uns ultres esvalotadors que van armar l'escàndol necessari perquè es prohibís immediatament.

La Desde Santurce A Bilbao Blues Band va editar un LP el 1973, Vidas ejemplares. Allà hi havia el que Moncho definia com el seu únic èxit internacional, "El hombre del 600": durant anys, recordava, rebia a través de SGAE una mínima quantitat per les radiacions del tema a l'emissora del Principat d'Andorra.

Amb la seva ironia i el seu coneixement de les tendències musicals, Moncho va trobar el seu lloc en programes alternatius de TVE. No eren feines lliures de riscos: gravant Ñu per a Popgrama, es va veure obligat a intervenir entre l'arrauxat cantant del grup, José Carlos Molina, i un productor de TVE de mal beure, que va reforçar els seus arguments convocant un fatxa amb pistola.

EL 1980 va publicar un LP, amb el nom de Moncho Alpuente I los del Río Kwai, que contenia un rock and roll simpàtic, "Carolina querida", on encarnava un passota a la cort de Mònaco. Aquí els esdeveniments el van arrossegar: va brotar el que després s'anomenaria "la movida". Inevitablement, Moncho es reciclaria en enviat especial a "la movida", al servei d'uns mitjans descol·locats. Al capdavall, havia nascut a la calle del Pez, en una família de pastissers, i coneixia amb detall el barri de Malasaña, llavors en plena transformació.

Caldria destacar que Moncho era bo per detectar el talent fresc i formar equips (fins i tot les seves bandes, d'aparença lleugera, incloïen instrumentistes excel·lents). Amb el títol de Madrid Me Mata, va fer un magazine a Radio El País i una bella revista, de format apaïsat, amb la complicitat del dissenyador Oscar Mariné. També va muntar el 1986 un musical amb grans pretensions…i resultats magres. La reina del Nilo pretenia modernitzar el gènere chico i va tenir un repartiment potent: Carmen Maura, Félix Rotaeta, Santiago Ramos, Carmen Maura, Ricardo Solfa, Ágata Lys, Guillermo Montesinos i El Gran Wyoming.

Amb Wyoming, integraria un tàndem àcid a ¡Qué noche la de aquel año! i coincidiria en altres espais televisius. Amb El Reverendo als teclats, farien Sopa de ondas a Radio 5. També serien còmplices en un altre grup el nom del qual remetia al rock dels seixanta: The Moncho Alpuente Experience, que va publicar discos hilarants. Va ser l'animador d'una campanya de Malasaña contra les restriccions al consum del tabac, llançant una cançó coral, "Todos por el humo". Era una batalla que calia lluitar, encara que sabés que estava perduda per endavant: es tractava de defensar la llibertat de l'individu.

En aquell moment, Moncho havia comprovat que, efectivament, el ritme de vida de Madrid podia ser mortal. Es va instal·lar a Segovia, on immediatament va fundar una publicació humorística, El Cochinillo Feroz. Una vegada a la setmana, agafava l'autobús de La Sepulvedana cap a Madrid : mantenia un apartament a Malasaña, proper al palauet on resideix Esperanza Aguirre. Serien enemics íntims, encara que Moncho es preguntava si no havia contribuït a llançar un personatge funest amb tanst acudits sobre la seva suposada incultura. Almenys, l'aristòcrata del PP suportava més bé que Jesús Gil y Gil, que –assegurava – li va enviar uns pinxos del Frente Atlético.

Encara que va tenir breus feines fixes, Alpuente pertanyia vocacionalment a l'exèrcit dels freelance. El seu modus operandi consistia a assimilar una enorme quantitat d'informació, que transformava i bolcava en les plataformes que tenia disponibles. Sense pretendre-ho, es va transformar en el cronista oficiós de la "Villa y Corte", amb col·laboracions en aquest diari i a La Ventana de Radio Madrid.

En els últims 25 anys, va signar una desena de llibres, incloent el que anomenava "venjança" amb Francisco Franco (Hablando francamente), el Déu de la Bíblia (Versos sabáticos) i la història d'Espanya (Grandezas de España: la historia más grande jamás contada con menos escrúpulos). Va provar també amb la novel·la negra, adaptada al casticisme madrileny.

Moncho va portar amb dignitat la crisi del periodisme. De sobte, es va fer realitat el malson de qualsevol freelance: ja no arribaven els encàrrecs. Escrivia en els blogs de público.es i mantenia seccions en revistes de paper com Cañamo i Mongolia. Malgrat la seva ben guanyada fama de bohemi i àcrata, era un professional complidor i eficient : sabia què volia explicar i ho feia amb amable contundència. Desgraciadament, el seu enginy cotitzava a la baixa en un mercat devastat.