Saber i poder

L’editorial Alba, en senyal de salut, encert i prosperitat, acaba de reeditar la novel·leta de Henry James (1843-1916) En la jaula, traducció de Gema Moral, Barcelona, 2015, publicada en anglès per primera vegada l’any 1898, desastrós per a Espanya, gloriós per a les lletres, incloses les espanyoles: regeneració! Qui desitgi llegir-la en català, potser encara la trobarà en la bona traducció de Maria Iniesta, a Edicions de 1984. Alba l’ha reeditada, com hem dit, però no és tan fàcil que els lectors de Catalunya —“la gent”, “el poble”—, en aquests moments tan propis, tan idèntics i tan íntims, disposin d’una reedició del llibre: un amuntegament caòtic de novel·les oportunes en llengua catalana ofega, a hores d’ara, la lectura dels grans autors de la tradició continental i americana.

Dins la gàbia, per dir-ho així, és pròpiament la narració de les virtuts i dels inconvenients d’un ofici: el de telegrafista. La noia que fa de protagonista, sense nom, treballa d’això en un magatzem de queviures que porta el Sr. Mudge, dins el qual s’hi troba, cosa comuna a la Londres de l’època, una oficina de correus i telègrafs. Temps beneïts en què, si un hom tenia alguna cosa urgent a dir, s’emparava en aquest procediment elèctric inventat per Charles Wheatstone, que funcionava a la ciutat anglesa des de 1838.

La noia, com avui succeeix en part a les perruqueries, està assabentada de tot el que ocupa els visitants de la gàbia de telegrafia, molt en especial dels afers amorosos. Un home benestant, el capità Everard —que després resulta un d’aquells aristòcrates anats a menys tan ben estudiats per David Cannadine a The Decline and Fall of the British Aristocracy, llibre que tampoc es troba—, desitja una tal Lady Bradeen, que està casada. Res més normal per començar una narració en la qual, com és continu en James, les coses només queden clares al cap de moltes pàgines, tot per amor de l’ambigüitat que l’ha convertit en un dels grans novel·listes dels períodes victorians i eduardians. La noia, que ho sap gairebé tot, ordeix una trobada amb el capità amb unes intencions que són el súmmum de l’ambigüitat: sembla que n’estigui enamorada, i que el prefereixi al Sr. Mudge, que és un petitburgès que no fa altra cosa que estalviar per poder-se casar amb la telegrafista, i que es troba, per tant, als antípodes de l’aristocràcia, en especial la d’esperit. Però no es tracta d’això. Prou li diu ella al capità: “Per vostè faré el que calgui. Tot el que calgui!” I prou el capità vol retenir-la, al final d’aquesta trobada, tot dient-li: “Escolti! Escolti!” El missatge de la telegrafista és equívoc, com s’ha dit, però el del capità no ho és gens, almenys contemplat el desenvolupament de l’obra: perquè escoltar, per part d’una telegrafista, equival a saber, i saber, en aquest cas —com en el cas dels capellans i els consiliaris, inclosos els que són de moda sota la màscara brèvola de la psicologia d’estar per casa—, és el mateix que poder.

Doncs això succeeix: la noia, un dia que el capità s’adona que va enviar un telegrama molt compromès per error, ha de recórrer a la telegrafista per recuperar-lo. És la noia, doncs, la que té la capacitat de salvar una relació adúltera que, per acabar d’adobar-ho tot, deixa de ser tal cosa atès que el marit de Lady Bradeen mor sobtadament i oportuna.

Llavors queda lliure el terreny per al casament dels dos aristòcrates i el de la telegrafista amb el mediocre encarregat de la botiga —qüestió no menor en aquesta novel·leta, en què James, com també era habitual en ell, respecta un ordre social ja crepuscular.

Una vegada més la mestria de James en aquesta narració del període mitjà de la seva vida creativa fa salts de llebre com la llum per Sant Esteve després d’haver fet interminables salts de pardal, com per Nadal, al llarg de tota la primera meitat de l’obra.

Com totes les narracions breus de Henry James, aquesta és prodigiosa, i una excel·lent lliçó per a tot escriptor que vulgui aprendre l’art de la ficció: aquest és el títol del seu recull de textos sobre l’art de narrar: The Art of Fiction, que tampoc no es troba, escrit quatre anys abans d’aquesta narració d’avui. Sort que encara es troba la Ilíada!