Mar de dubtes

Entre les cabrioles més absurdes de l'esquerra nova hi figura la condemna del sistema de partits i llibertats polítiques avalades per una Constitució votada per una majoria de la ciutadania el 1978. Però entre les insensateses més grans de l'esquerra (i la dreta) dels últims anys hi ha la reticència, el blindatge, el regateig o fins i tot el sarcasme contra els qui van reclamar (reclamem) algun tipus d'intervenció en el text constitucional per ajustar part del nostre ordenament als canvis que el país ha viscut –salvatges, sensacionals– els últims 40 anys.

Res de lífting o de reciclatge oportunista, sinó la presa en consideració de les reclamacions d'amplis sectors de la població, molts nascuts a l'edat adulta en democràcia, a favor d'altres solucions en diversos àmbits: des del territorial fins a la judicatura passant pel control dels partits sobre les institucions, el repartiment d'escons d'acord amb un criteri obsolet i fa anys injust o fins i tot la funció real d'algunes de les institucions que, com el Tribunal de Comptes, semblen salvar amb el temps i la prescripció els delictes comptables dels partits.

D'una manera o una altra, un any o un altre, aquest dia arribarà. Fins i tot els missatges indirectes sobre la disponibilitat a revisar això i allò van sovintejar un temps. En la qüestió territorial ja menys, incomprensiblement, com si el desnortament de la ruta sobiranista hagués aparcat alhora l'impuls reformista, quan en realitat les condicions no semblen avui pitjors que fa dos anys. Davant l'evidència d'una mobilització independentista amb majoria absoluta en els mitjans públics catalans, però majoria molt relativa en la societat, hi ha lloc civil per a la discussió política: l'alternativa assenyada i rupturista al mateix temps hauria de venir des de l'esquerra que no s'ha fet independentista, i tampoc està disposada a digerir que tot segueixi igual.

El procés a dia d'avui no està exultant, però la seva efectivitat ha estat innegable: ha canviat l'eix del debat, que ja no gira entorn de fer alguna cosa o no fer res, sinó entorn de fins a on fer, com i per a què. O aquest hauria de ser el debat. La redefinició de l'Estat forma part de les posicions ineludibles en un partit polític i ni tan sols el PP, almenys el català, nega el problema o la necessitat d'abordar-lo. No obstant això, l'esquerra més esquerra, nova o renovada, sembla que segueix immersa en un mar de dubtes que no és gens estimulant; segueix vacilant i una miqueta dispersa, o fins i tot atrapada en la lògica enverinada que la va portar, sobretot a Iniciativa, a una mobilització que ni era seva ni era majoritària entre els seus votants, fa més de dos anys.

L'esquerra més esquerra, sembla que segueix immersa en un mar de dubtes que no és gens estimulant; segueix vacilant i una miqueta dispersa

Però en el refrescant Podem el discurs tampoc és gens clar ni sembla definida la posició per tacticisme o por del risc, que va ser exactament el mateix que va perjudicar Iniciativa: acceptar dues coses que no poden anar juntes (un projecte d'independència o un projecte federal no són compatibles perquè s'autoexclouen). No sé si es tracta d'aprendre'n dels altres, però a Iniciativa no li surten els comptes després d'apostar per la bicapitalitat política, amb Joan Herrera al costat federalista i Dolors Camats al costat indepe.

L'emergència de Podem ha desmuntat les previsions i la renúncia de Raül Romeva fa pensar que Iniciativa ha redefinit la seva posició cap a l'opció federal o alguna cosa semblant. Però sense claredat i amb vacil·lacions, sense convicció i amb cautela, potser per no irritar el sector més sobiranista de la formació.

Però si el tacticisme no va ser bona idea llavors, no sembla que ho hagi de ser ara tampoc. La clarificació del camp de joc en els últims mesos permet oferir, i no a la defensiva, una solució política a un problema polític (el que ha estat sempre), tot i que els efectes col·laterals acabin sent greus. És natural que un perfil independentista se senti incòmode en un projecte federalitzant i actuï en conseqüència, com raonablement ha fet Romeva en sentir que Iniciativa canviava de carril o canviava el pas o desfeia l'equivocitat. Al PSC no l'hi pregunto perquè queda molt clara la seva posició, per fortuna.

Però, arribats a aquest punt, i Podem? Algunes declaracions d'algun líder han estat netament partidàries del ja molt castigat dret a decidir; algunes altres han estat partidàries d'una posició més propera al federalisme. Jo tindria alguna curiositat per escoltar un discurs articulat a dia d'avui (no fa dos anys) de la seva proposta per als catalans sobre una qüestió que ens ha tingut a tots ocupadíssims i que seguirà sent eix forçós dels debats polítics i intel·lectuals. Som molts els que esperem escoltar de l'entorn de Podem una clara posició política i fins i tot ideològica sobre l'assumpte. M'agradaria saber si les tensions autonomistes creades a l'empara de la Constitució del 1978 mereixen ser dinamitades per la via de la independència o reformades en direcció federal.

Jordi Gracia és professor i assagista.