Andorra i el virus

No és estrany que la banca d'un petit país que amb prou feines acaba d'abandonar la seva condició de paradís fiscal es vegi immersa en un grandiós escàndol de blanqueig de capital. Però és menys freqüent que això passi al mateix temps –com en el cas del grup Banca Privada d’Andorra/Banco Madrid– que es revelen els fluxos de tres poderoses màfies internacionals (d'origen xinès i rus i del chavisme veneçolà), a més de tripijocs com els de la família Pujol.

I encara ho és menys que el tema acabi perjudicant el país veí, com passa amb la filial del BPA, el Banco Madrid. Per Espanya, el més complicat del cas és que posa en qüestió la celeritat i la qualitat de l'actuació del Servei de Prevenció del Blanqueig de Capital i Infraccions Monetàries, dependent del Ministeri d'Economia. El discurs del ministre que el virus andorrà no contagiarà el sistema espanyol és assenyat, però per què no es va evitar abans fins i tot el mínim rebot registrat? La seva inspecció havia detectat greus irregularitats el juliol del 2014; per què no les va notificar fins que va esclatar l'assumpte, provocat per les investigacions del Tresor nord-americà?

L'actuació del Tresor en la detecció dels fluxos financers vinculats al terrorisme, el narcotràfic i les grans xarxes, que s'ha substanciat en quantioses multes a petits i grans bancs des de l'atemptat contra les Torres Bessones, ha estat beneficiosa per a nord-americans i europeus. El principal interrogant versa sobre l'escassa –aparentment– coordinació.

Per Andorra, el cop reputacional i financer és enorme. Perquè els corralitos financers no han sovintejat a Europa a excepció del cas xipriota; perquè el sistema financer és la columna vertebral de l'economia andorrana; i perquè el BPA suposa més d'una cinquena part d'aquest sistema.

Però, a més, els efectes de l'escàndol desborden l'economia privada. Durant els anys de crisi, l'Estat andorrà ha creat unes mínimes xarxes de benestar i infraestructures que havien estat tradicionalment inexistents. Tenint en compte la nul·la pressió fiscal, les ha finançat amb deute col·locat a la banca local, de manera que si la crisi del sistema financer augmenta, el que es posaria en joc seria la mateixa pervivència de l'Estat, que només durant els últims anys ha emprès un lent esforç de modernització.

Per assegurar l'estabilitat, Andorra ha d'establir tallafocs entre l'entitat danyada i la resta. I accelerar la transparència, el final del secret bancari i l'intercanvi total d'informació amb els països veïns per perseguir no tan sols la criminalitat organitzada sinó també els delictes fiscals. Com més aviat ho faci, més vacunat quedarà el país de les males afeccions del passat. Potser tot això no és prou. Però és indispensable.