La història no val per a això

Que vivim en societats plurals és un lloc comú que està lluny de constituir una afirmació innòcua o exempta de conseqüències. I encara que molta gent, per l'alegria amb la qual fa anar el tòpic, sembli creure-hi, la veritat és que qui mantingui aquesta afirmació hi queda vinculat. Perquè si acceptem, per exemple, l'existència d'una pluralitat de perspectives ètiques coexistint en el si d'una mateixa societat, immediatament es perceben els problemes d'ordre pràctic que això planteja.

La tolerància va ser durant una època el concepte-bàlsam que intentava suavitzar els conflictes inevitables entre les diverses perspectives però, per la seva mateixa naturalesa, tot i que potser resultés d'utilitat perquè —en sentit figurat, és clar— no arribés la sang al riu, no permetia resoldre el problema efectiu de dilucidar quina normativitat ha de ser la que s'imposi per resoldre aquests conflictes quan aquests abandonen l'estatut de mers debats teòric-doctrinals (per exemple, sobre el multiculturalisme) i donen lloc a dificultats reals.

Sens dubte com a reacció a allò que bé podríem anomenar aquest desfonament normatiu (o, per desplegar el contingut de la formulació, aquesta absència d'un fonament últim universalment acceptable en el qual basar les nostres normes de qualsevol ordre) han sorgit moltes instàncies disposades a prendre el relleu d'aquelles velles transcendències teològiques que tan eficaçment complien en el passat la funció de dir-nos el que havíem de fer, especialment en cas de dubte o confusió. Una de les que ha obtingut més predicament d'un temps ençà ha estat la història. Així, un altre tòpic, tan generalitzat com l'assenyalat al principi, és el que, per justificar-ne la utilitat, sosté que els pobles que obliden el seu passat estan condemnats a repetir-lo (una màxima de Santayana, en realitat).

Després de la traca historicista del 2014 passat (precedida, per escalfar motors, de l'inefable simposi Espanya contra Catalunya), tothom entendrà per aquestes latituds de què estem parlant. Fa la sensació que se li està atribuint un lloc normatiu-tutelar, mai del tot explicitat com a tal, a la història, a la qual alguns han arribat fins i tot a convertir en un nou deure, el famós “deure de memòria”, ara justificat en termes pragmàtics, de tal manera que al pecat de la manca de memòria li correspondria la penitència de la repetició dels errors.

La memòria no és un fi en si mateix. Ni tan sols un bé en si mateix. Es podria afirmar que una evocació del passat que ens carrega de raó és una evocació de la qual hauríem de recelar

Que aquesta justificació de la història aparentment pragmàtica no acaba de resultar convincent ho acredita el fet que no està gens clar que els records ens evitin la reiteració (hi ha fins i tot refranys sobre aquest tema sobre homes, pedres i ensopegades persistents). En el fons, després de la reconvenció a recordar hi ha un supòsit que resulta difícil d'acceptar, i és el que el record és com un objecte físic que es pot mostrar i el signe del qual resulta evident per complet, de tal manera que si el record és, posem per cas, d'alguna cosa horrorosa, resulta automàticament dissuasiu.

Disposem de massa mostres de l'incompliment de l'anterior com perquè calgui demorar-se en l'assumpte. El caràcter de construcció dels nostres relats del passat, la seva vinculació amb la nostra necessitat de coherència, són trets coneguts, que, encara que no haurien d'arrossegar-nos a un relativisme banal (model “mai no plou a gust de tothom”), sí que almenys haurien de fer-nos estar previnguts per no seguir referint-nos a la història en termes grollerament realistes que no són el cas.

La memòria no és un fi en si mateix. Ni tan sols un bé en si mateix. Gairebé a manera de principi general podria afirmar-se que una evocació del passat que ens carrega de raó, que ratifica el gruix de les nostres actituds i decisions pretèrites, és una evocació de la qual hauríem de recelar. En primer lloc, perquè, si només compleix aquesta funció, no es pot dir que aporti coneixement, sinó que, com a màxim, ens proveeix de reconeixement. Però, a més, perquè incompleix allò perquè se suposa que va ser activada, això és, evitar que perseveréssim en l'error. Això últim solament és possible quan l'evocació deixa de ser tan sospitosament reconfortant i passa a ser directament inquietant, això és, quan ens sobresalta, ens qüestiona, ens fa dubtar del que fins aquest moment donàvem per segur.

El que equival a dir, en definitiva, que en temps d'incertesa convocar la història perquè sigui la font d'una nova normativitat és errar per complet el tret. Una tasca semblant la poden dur a terme les caricatures de la història, però no la història mateixa. Caricatures de les quals, d'altra banda, anem sobrats per aquí. Potser sigui per això que l'Ajuntament de Barcelona va decidir en el seu moment designar com a màxim responsable de la programació commemorativa del Tricentenari de 1714 el director d'un conegut programa d'humor, i que la Generalitat fes el mateix, per a les mateixes celebracions, amb algú que es feia dir Mikimoto i era així mateix molt conegut per la vis còmica de la qual feia gala en les seves aparicions televisives.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la UB.