Dòlmens i cargols per fugir dels ‘runners’

La meva àvia té escrita a la cuina una dita catalana: “Per fer tard no cal córrer”. La meva família és poc puntual, és a dir, a casa som poc de córrer. Sembla que sigui obligatori fer running en aquest món nostre de culte a la salut, però encara hi ha rebels que consideren que córrer només es justifica si la teva vida depèn d'això. La marató d’aquest diumenge de Barcelona és el pitjor dia per als homes i les dones que no necessiten patir lipotímies o suar durant 42 quilòmetres. L’alternativa és sortir de la ciutat i tornar als orígens.

La salvació per als "correfòbics" és a Vilanova del Vallès. En diuen la Ruta prehistòrica de la Roca perquè a la Roca del Vallès hi ha l’inici administratiu de l’itinerari, tot i que el començament més còmode, el que ens suposarà menys esforç –d’això es tracta, de rebel·lar-se contra l’exercici físic–, és a Vilanova del Vallès. És un laberint d’icones per un bosc protegit. Amb una mica d’imaginació, tot plegat ens ajuda a entendre per què els primers Sapiens només corrien per caçar o per evitar ser empalats per l’enemic. Poc temps lliure devien tenir, i possiblement l’aplicaven a descansar o a fornicar, abans que esgotar-se encara més pujant i baixant per la muntanya.

La jornada comença en una urbanització de torres que arquitectònicament no tenen res a veure l’una amb l’altra. Des del pla asfaltat hi ha una panoràmica de la serralada del Litoral saltejada per casetes aquí i allà. En aquest entorn, seguint la ruta, van apareixent multitud de tresors megalítics. Els dos primers dòlmens que trobem, després de caminar no més de 200 metres, són els de Can Gol, del 3.000 aC. La joia en aquest racó, el que farà que acabeu penjant un selfie a Instagram, és la roca Foradada, una enorme roca granítica que possiblement va ser utilitzada per a rituals sepulcrals.

Un quilòmetre més endavant, seguint el corriol, arribem a la pedra de les Creus. És l’objecte més màgic del jaciment d’aquesta part del Vallès. Hi veureu inscripcions prehistòriques indesxifrables però també un munt de creus gravades pels primers cristians. No és casualitat: les primeres cerimònies cristianes se celebraven sovint als llocs de culte prehistòrics.

L’excursió com a protesta contra la marató hauria d’acabar havent recorregut només una quarta part de l’itinerari –16 quilòmetres és la longitud total del recorregut fins a la Roca del Vallès–, al Plat del Molí. És una pedra plana amb una mena de pica excavada on t’imagines tota mena de sacrificis amb sang de les víctimes. En total hi ha onze peces prehistòriques, i és sorprenent que malgrat que no passen desapercebudes, les prospeccions arqueològiques no es van produir fins l’any 1944.

Els éssers humans d’aleshores no sempre podien menjar carn. Abans que es descobrís el conreu o la ramaderia, els fruits silvestres i els insectes eren part cabdal de la dieta. Un homenatge als nostres avantpassats, sense necessitat de perseguir formigues, és endrapar una cassola de cargols a Can Palau, a Vilanova mateix. Can Palau és una masia preciosa aixecada al segle X en un antic assentament romà. Cuinen els millors cargols que recordo haver menjat, i un dels secrets per a aquest prodigi és que els cuinen amb tomàquet sec. Qualsevol dels segons plats a la brasa són de categoria superior. El dia que hi vaig dinar, vaig acompanyar l’àpat amb una cervesa artesana de Cabrera de Mar, Balate, que exigeix un esforç econòmic extra perquè és exquisida. Vaig debatre amb la mestressa si del cargol s’ha de menjar tot l’animal o se n’ha de deixar la part negra. Jo me'l menjo tot, que és el que segurament ja feien els cromanyons de la zona fa 60.000 anys. La clau és xarrupar les closques amb devoció, i amb pausa, mentre t’imagines que en aquell mateix moment els participants de la marató es deuen estar bevent una llauna d’Isostar i menjant una barreta energètica de cereals transgènics i xocolata industrial.