El menyspreu de Franco a José Antonio

Tot just havien passat quatre dies des de l'afusellament. José Antonio Primo de Rivera començava a ser El ausente. Llavors, el 24 de novembre del 1936, María Santos Kant, desconcertada, es va carregar de valentia per dirigir-se en una carta ni més ni menys que a Francisco Franco. Ella s'identificava com la parella de Primo de Rivera, el creador de la Falange. L'havien executat el dia 20 a la presó d'Alacant, però en ambdues parts imperava la confusió. Entre els nacionals, ningú volia donar-se per entès. No obstant això, la notícia corria pel bàndol republicà. Franco va contestar una setmana després mitjançant un subaltern: “El general no sabe nada directamente relativo a la suerte de dicho señor…”.

Un altre dels 600 documents que la Fundació José María Castañé acaba de donar a la Residència d'Estudiants de Madrid –EL PAÍS ahir va publicar el que reflectia el sou de Franco quan era cap de l'Estat Major– ret compte de la tensa relació de menyspreu mutu que van mantenir els líders del cap del feixisme a Espanya. A part de desvelar la identitat d'una de les misterioses amants del creador de la Falange: “Mi general: Soy la novia de José Antonio Primo de Rivera. Prefiero darle esta explicación escueta, con la sobriedad que él ha impuesto a su Falange, porque creo que ella excluye comentarios de lo que está siendo para mí estos meses en que se han dicho y hecho sobre José todas las suposiciones y se han dado las noticias más contradictorias…”.

Per a aquella dona, només calia escollir entre els murmuris del bàndol nacional i l'eufòria que la seva mort provocava en els sectors republicans més radicals. La veritat era que Primo de Rivera feia quatre dies que era mort. El van afusellar després d'un judici sumaríssim, que va concloure el 18 de novembre, en què també van condemnar a cadena perpètua el seu germà Miguel, com recull Julio Gil Pecharromán en la seva biografia José Antonio Primo de Rivera. Retrato de un visionario (Temas de Hoy).

No van funcionar per salvar-lo ni els intents de bescanvi –un dels quals amb la família del general republicà Miaja–, ni les peticions de clemència, ni les negociacions en les quals, discreta però vagament, es va barrejar Franco. Amb la seva perícia per al càlcul, el futur dictador ja havia fet saborosos comptes que li sortien gràcies al cadàver de Primo de Rivera: cap ombra de polític amb lideratge que el destorbés en el seu camí cap al poder total i un endreçat corpus ideològic del qual es podia apropiar per fonamentar la seva política de l'odi.

Tot per guanyar. S'havien conegut per mediació del cunyadíssim, Ramón Serrano Suñer. Sempre al mig, va jugar les seves cartes d'acostament. Però no va poder construir ponts entre tots dos fins que Primo de Rivera va morir. Franco s'identificava políticament amb la dreta tradicional de la CEDA de Gil Robles més que amb la Falange. Una altra cosa és que la cruesa de la guerra el portés a acoblar finalment el seu extremisme a to amb el moviment que barrejava naps nazis i del fascio italià amb cols de catolicisme a ultrança passat pel forn de Menéndez Pelayo.

Si José Antonio va arribar a comparar a la baixa davant Serrano Suñer Franco i la seva quadrilla amb el seu pare, Miguel Primo de Rivera, l'anterior dictador que va servir de matalàs amb molles mig oxidades a Alfonso XIII, el militar es mostrava al·lèrgic quan es topava amb un retrat del líder de la Falange. Tant que una vegada va arribar a comentar-li al seu cunyat: “Ho veus, sempre a voltes amb la figura d'aquest noi!”.

No hi ha historiadors seriosos d'una tendència o de l'altra que ho neguin: a Franco li va venir a tomb la mort de José Antonio. És el que afirma Stanley G. Payne, reconegut com el major expert en tot el que tingui a veure amb la Falange: “Va ser una situació complicada. Va demanar un intercanvi de presoners que es va donar un any després amb el canvi de Fernández Cuesta. Podem concloure que no va fer tot el que podia fer per aconseguir-ho, com dur a terme una iniciativa personal al més alt nivell, però és que tampoc va voler”. Millor mort que viu. Més beneficiós a la tomba i sobrevolant, això sí, l'armadura del futur estat totalitari com a mite al qual s'havia de resar en dies de concentracions patriòtiques.

Entre els revoltats, van callar la notícia durant dos anys i van esperar que acabés la guerra per traslladar el cadàver d'Alacant a El Escorial en una processó pròpia de beats medieval. Ho van fer amb el cadàver a coll, caminant i custodiat de nit per torxes durant gairebé 500 quilòmetres. Començava llavors el naixement del mite. I els beneficis del caigut.

“Hoy, me dirijo a usted, mi general —y he esperado antes de molestarlo el probar todos los métodos— por si fuese posible el que usted me diera alguna noticia. No vea en mí una inconveniencia de sus preocupaciones y trabajo, ni mucho menos una falta de respeto. La verdad es que se ha convertido en hábito en todos los españoles la costumbre de confiar y poner en usted mi general nuestras esperanzas. Porque quiero evitar la posibilidad de tener una contestación y no recibirla —por estar aquí de paso— las señas más seguras son. María Santos Kant. Sección Femenina de la Falange. Juan Bravo 6. Segovia. Que Dios le premie mi general y nos le guarde por muchos años. Arriba España”.

El Sr. GENERAL FRANCO me encarga manifieste a usted que recibió su carta del 24 actual referente al Sr. Primo de Rivera. El Sr. General no sabe directamente nada relativo a la suerte de dicho señor, porque las emisoras rojas aseguran haberlo fusilado y no es creíble lo digan sin que sea ello verdad”

Ni a Google, ni als índexs onomàstics. El rastre de María Santos Kant no apareix en cap de les biografies consultades. És un misteri per als experts. De la vida sentimental de Primo se n'ha escrit molt. Sobre les seves tendències sexuals, també. El gran amor impossible de la seva vida va tenir nom i marit. D'ella parla Ian Gibson en el seu assaig En busca de José Antonio. Es deia Pilar Azlor de Aragón y Guillamas, duquessa de Luna, descendent del regne d'Aragó. La seva relació es va mantenir des del 1927 però va acabar abans que ella es casés el 1935 amb Mariano de Urzaiz y Silva, oficial de la Marina.

Després… Misteri i moltes admiradores. María Santos Kant podia ser una de tantes fans del solter d'or, advocat d'èxit i diputat amb avenir. “Algú que a la meitat de la confusió s'autocondecora com la parella de José Antonio”, comenta Gibson. Però, a un nivell tan alt? Aquí queda la pregunta per als historiadors. El cas és que va obtenir resposta oficial. Sòbria i ambigua, en la línia del més pur Franco sempre proveït de clarobscurs i una baralla d'asos a la màniga.

La datada a Salamanca l'1 de desembre del 1936 a “la Srta M. S. Kant: El Sr GENERAL FRANCO me encarga manifieste a usted que recibió su carta del 24 actual referente al Sr. Primo de Rivera. El Sr. General no sabe directamente nada relativo a la suerte de dicho señor, porque las emisoras rojas aseguran haberlo fusilado y no es creíble lo digan sin que sea ello verdad, pues el mentir en este asunto no tendría para ellos utilidad. Sintiendo no poderle dar mejores noticias, usted disponga de su affmo…”.

La missiva confon. Encara més quan la confirmació plena va arribar dos anys després en el bàndol franquista. Un temps sobrat per vampiritzar el seu frèvol corpus d'ideologia feixista i posar-lo al servei d'un líder sense gaire imaginació teòrica en qüestió de sistemes de pensament.

Franco tenia clara la seva acció. L'anihilament de l'enemic: “Repeteixo, costi el que costi”, com va admetre el dictador davant del periodista nord-americà Jay Allen quan li va preguntar si per aconseguir les seves finalitats hauria de matar mig Espanya. Va ser el mateix reporter que va entrevistar José Antonio poc abans de morir a la presó d'Alacant.

Després, el seu objectiu es reduïa a perpetuar-se en el poder, també a qualsevol preu. Per això, quant a Primo de Rivera, gairebé no va poder ni dissimular la seva desaparició com un beneït cop de sort. El ausente, “dicho señor...”, es convertia en l'espectre constantment present.