Habitatge reanimat

Encara que l'esclat de la bombolla immobiliària a Espanya és una de les causes principals de la profunda recessió que ha assolat l'economia durant cinc anys, la veritat és que la recuperació no és factible sense un creixement de la construcció d'habitatges i sense un augment moderat dels preus. Per aquesta raó, la pujada de l'últim trimestre de l'any passat (un 1,8% sobre l'últim trimestre del 2013) en aquests preus és un indici encoratjador que la construcció residencial mostra signes (encara lleus) de reanimació. És un mercat de significat estratègic que s'afegeix a l'enfortiment esperat del PIB per al 2015.

Encara amb timidesa, torna el desig d'invertir en el mercat immobiliari. L'entorn financer ha millorat –encara no per a totes les butxaques– i les expectatives de recuperació avalen la compra d'habitatges. No obstant això, les característiques especials de la construcció, en la qual conflueixen drets socials, riscos financers, interessos fiscals i creació d'ocupació fàcil, però sense qualificar, exigeixen que les decisions polítiques sobre aquest mercat s'adoptin amb extrema prudència. Seria un error greu estimular artificialment –a través de desgravacions, per exemple– la promoció i compra d'habitatges per maquillar l'ocupació; o oblidar que la societat necessita amb urgència incentivar les polítiques de lloguer.

L'habitatge no ha de ser la peça essencial del patró de creixement. Aquesta tasca hauria de recaure sobre una indústria tecnològicament avançada, en les energies renovables –si es troba la manera de finançar el cost d'innovació– i en les telecomunicacions; però pot enfortir l'ocupació amb augments moderats en activitats connexes amb el turisme, la sanitat o la cultura. El que és essencial és que el creixement estigui sota control, perquè no torni a operar com una maquinària de corrupció i per evitar que la seva fallida causi la ruïna de milions de persones.