Agenda política i agenda social

La impressió que l'escenari polític català està modificant-se va calant. En relació amb el “procés”, n'hi ha que parlen de “refredament temporal”, uns altres d' “hibernació”, uns altres celebren que el suflé ha baixat definitivament. El que resulta ingenu és imaginar que després de tres anys de forta mobilització social entorn del dret a decidir, amb un fort increment del pes de l'opció independentista, tot això acabi dissolent-se com si res, i tornem a l'escenari d'abans de 2012. Però, en una altra ordre de coses, tampoc no és imaginable que no tinguin el seu pes els quatre anys que han transcorregut des del 15M, des d'aquesta espècie de cop d'estat que va suposar la modificació de l'article 135 de la CE, o la forta erosió de les condicions de vida de molta gent en tot aquest temps. És obvi que les orientacions i actituds polítiques de la ciutadania en el cicle electoral en el qual entrem estaran condicionades per tots aquests factors i sembla clar així mateix, que els partits polítics més implicats amb les decisions preses no sortiran indemnes de tot això.

Però, mentrestant, el món ha seguit canviant i transformant-se. Sense parar. Artur Mas exemplifica l'anhelada recuperació econòmica, parlant d'una platja que som a punt d'aconseguir després d'estar submergits a l'aigua (crisi) durant molt de temps. Però, algú creu que la platja que trobarem serà la mateixa que vam abandonar? Fa temps que sabem que vivim en un període de transició entre èpoques, i per tant que no és casual que sentim desorientació. La gent vol saber cap a on ens encaminem. De quins mitjans disposem. I no hi ha cap resposta possible que no incorpori la mateixa gent en aquest recorregut. Podríem dir que en això es resumeix tot. Les solucions no vindran de qui pretenen governar-nos. Tampoc de persones o entitats que s'atribueixin el fet de disposar dels recursos i les orientacions necessàries per conduir-nos cap a un nou escenari. La dificultat i oportunitat del moment és que ens hem quedat sense conductors, i que se'ns exigeix que assumim col·lectivament i individualment el control del que ens afecta i s'esdevé. En escenaris cada vegada més oberts, menys jeràrquics, més propicis a posar en dubte intermediacions que no aportin valor.

La mateixa complexitat en la qual ens movem fa que quan ens fixem amb excés en un dels components de la situació, al cap de poc temps ens adonem que estem descurant altres esferes que també són rellevants. Hi ha hagut moments en què el debat sobre el dret a decidir, el debat sobre la independència, ha engolit tot la resta. És obvi que hi ha hagut forces polítiques interessades en què això fos així. Algunes per raons consubstancials amb el seu programa. Unes altres molt més pendents de recompondre la seva legitimitat maltractada i recuperar la seva tradicional hegemonia. Però és innegable que per a molts la solució sobiranista combina de manera molt potent identitat i emoció, amb la possibilitat de refundar l'escenari des de noves bases. La força constituent permet combinar rebuig cap a allò existent amb una perspectiva ambigua de millora en la qual potencialment tots podem implicar-nos. Però, les penúries vitals, la precarietat laboral convertida en norma, les incerteses del dia a dia, exigeixen respostes més immediates. Viatjar a Ítaca exigeix poder emprendre el trajecte amb el mínim necessari. La retòrica no dóna resposta a una quotidianitat tortuosa.

Després de mesos i mesos de carrer i de protesta i de qüestionament institucional, s'apropa el moment de comprovar si hi ha espai per recuperar part de la credibilitat democràtica perduda. Com dèiem, serà molt significatiu comprovar la capacitat de les noves majories que es configurin en les institucions d'incorporar la gent en els processos de canvi. No podem simplement recuperar els vells formats de resposta estatal i jeràrquica. Si hi ha voluntat real de canvi, haurà de reconèixer-se que ni és clar cap a on anem ni tampoc és clar com fer-ho. En aquest tipus de situacions d'incertesa i al mateix temps d'activació social, el que és significatiu és poder articular processos d'aprenentatge col·lectiu, emparats i potenciats des de les institucions. No és un tema estrictament de disposar de més recursos ni d'establir noves normes. El que és significatiu és detectar les palanques de canvi que ajudin més a convertir en autònomes i sostenibles les iniciatives socials i els processos d'innovació, amb un rol institucional més de facilitació que de jerarquia. L'agenda política és agenda social. Hi ha en joc el que significa avui democràcia. El debat constituent i el dret a decidir formen part natural del que s'aproxima. No serà fàcil ni probablement ràpid. Però tot apunta que serà inevitable.

El debat sobre el dret a decidir, el debat sobre la independència ha engolit tot la resta

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.