Barcelona desconnexió

La Barcelona incendiària del 1909 fa goig, sobretot sense patir-la i vista des de lluny, perquè l'hem integrat en un relat mític de ciutat vivaç i rebel, indòmita i subversiva. La Barcelona del 1945 desprèn encara avui una angoixa sòlida que no mitiguen tres pintors aquí, dos músics allà i un escriptor per a tots. La Barcelona del 1978 està com una cabra, poblada per travestis de carrer –Rafael Mérida li diu Barcelona trans–, pintes iconoclastes i un tuf de maria anarcoide i fenomenal. Quinze anys més tard, a la Barcelona del 1992, el goig de la ciutat té un matís estètic i ètic diferent: planxada i polida, professional i responsable, europea, solvent i ordenadament lúdica.

I la d'ara? És, com els sembla a molts, avorrida com una missa, funcional i funcionarial, obedient i mústiga, repentinada i moixa com els col·legials d'uniforme? Potser té raó Jordi Llovet, i la pega del manifest del CLAC no és que Barcelona hagi deixat de ser cosmopolita sinó que ni avui ni mai ho ha estat perquè li ha faltat l'inventor que la inventés. Una ciutat cosmopolita és una ciutat literària i de ficció que integra elements locals i elements universals, que metabolitza i reconverteix coses seves i coses dels altres, que es perfila amb els perfils d'altres i mai està excessivament satisfeta amb si mateixa (i, si ho està, dissimula la mar de bé).

La temptació de la nostàlgia només necessita ja una lleu empenta per creure que sí, que va haver-hi un temps en què la ciutat va estar en mans d'un grapat hiperactiu de joves blancs i joves pellroges, d'esvalotadors d'una revista que es deia Triunfo encara que estigués superpoblada de derrotes i de rojos, d'uns quants segells editorials que ho van tombar tot, encara que van estar a punt de caure en l'acció: Anagrama, Tusquets, Kairós, i tots tenien un diari que no podia ser un altre diari, encara que n'hi hagués més, que Tele/eXprés. Temps passats, temps perduts, temps millors?

Esclar que no: aquesta és una versió mitificada més. I no obstant això, continua sent veritat que aquí va niar l'origen dels temps, la refundació d'una tradició de cultura moderna, americana i europea, castellana i catalana, tòxica i imprevisible, de vegades banal i alhora càndida, però també poderosament subversiva, imaginativa, combativa i, ai, cosmopolita quan tenia algun sentit ser cosmopolita. Avui, evidentment, no en té, o no almenys a Barcelona, perquè tan cosmopolita pot ser un noi connectat des del desert de Lleida com el feliç ocupant d'un antro a la mateixa plaça de la Universitat.

El seu capital, culturalment mestís, ha anat desapareixent dels aparadors i de les commemoracions

I malgrat tot, hi ha alguna cosa que sembla veritat: el capital cultural de la ciutat, això que dota d'un sentit abstracte però recognoscible una ciutat, ha anat vivint una amputació que no té res a veure amb el cosmopolitisme sinó amb les polítiques públiques de disseny d'una ciutat, de la seva autopropaganda i el seu relat publicitari. El seu capital, culturalment mestís, ha anat desapareixent dels aparadors i de les commemoracions, de les sales d'actes, dels mitjans i de les tertúlies televisives. La Barcelona institucional s'ha treballat a pols el seu paper de capital d'Estat, massa aixafada sota banderes gegantines que no aporten cap gruix ni ètic ni intel·lectual ni cultural ni estètic ni científic ni humanístic.

Mentre la realitat continua al seu aire, i en aquest aire viuen una multitud d'accents i d'editors, d'autors, de projectes i d'estètiques, la ciutat oficial sembla poc receptiva a aquest formigueig d'avui i menys encara al formigueig antic. De la seva iconografia s'ha volatilitzat una part potentíssima del seu passat, lligat al castellà i la cultura espanyola i llatinoamericana. Aquesta tradició no està extingida i ni tan sols està desapareguda: bull, actua, es mobilitza, exposa, publica, perora i murmura. Però no es nota en l'autoretrat de la ciutat o no forma part de la mercaderia cultural en la qual es reconeix.

Potser la Barcelona institucional va emprendre fa temps la ruta de la desconnexió que avui recomana el president Mas. Però aquesta desconnexió deixa fora del patrimoni de la ciutat part del seu passat recent i de les seves continuïtats felices, com si evocar-lo i difondre'l espatllés el retrat prefixat de la ciutat que ha de ser, i no la que és. Però aquí hi ha de tot, hispà i no hispà, català i no català, malgrat que la versió oficial de si mateixa sigui monomaníaca i eludeixi el seu jo més mestís, adúlter i infidel, indòcil i mandrós, despistat i dispers. A més de gaudir d'un Museu del Disseny, amb tantes andròmines tendres, i de Messi i del 1714, la ciutat podria euforitzar la gent explicant-li que una multitud d'autors i d'obres hispanoamericans ha entès des de fa almenys mig segle que Barcelona és una connexió estupenda. Fins i tot un gruixut llibre de Xavi Ayén ofereix un gran nombre de rutes i de trucs per continuar ampliant la topografia cultural de Barcelona.

Jordi Gracia és professor i assagista.