‘Selfies’ de carn i ossos

La presentadora dels Oscar 2014, Elle Degeneres, no va inventar els selfies en fotografiar-se amb part de les estrelles de Hollywood que participaven en la cerimònia. Els autoretrats abunden en la història de l'art. Que li diguin a Dürer, Goya, Rembrandt, Van Gogh, Frida Khalo o el mateix Velázquez, que no van dubtar a pintar-se a si mateixos. Però pocs com el cas de la pintora austríaca Maria Lassnig (Caríntia, 1919), que va convertir el seu cos en l'objecte de tota la seva producció. La Fundació Antoni Tàpies de Barcelona li dedica la primera gran exposició a Espanya en la qual reuneix quaranta-cinc obres dels anys quaranta fins poc abans de morir, l'abril del 2014, en la qual ella és la protagonista absoluta.

Algunes de les impactants, estranyes i fins i tot burletes pintures en les quals Lassnig apareix parcialment o totalment nua són icones de l'art, com Tu o jo, feta el 2005, en la qual la pintora, amb rostre desesperat i mirant al públic, com fa en la majoria de les seves obres, s'apunta al cap amb una pistola i amb una altra a l'espectador. D'altres són completament inèdites, com l'esplèndida Jo mateixa amb la Silvia, del 1972; Jo com a vaca alpina, del 1987, o Autoretrat com a ós polar, del 1996, que han sortit per primera vegada del taller de l'artista a Viena, així com una selecció d'aquarel·les i dues pel·lícules, a més de cartes, dibuixos, escrits i materials dels seus arxius personals i de feina. Partint dels seus primers treballs, com Autoretrat expressiu, del 1945, en el qual ja estan presents alguns dels elements, postures i rictus que desenvoluparà després, la Fundació Tàpies incideix, sobretot, en els treballs posteriors a l'arribada de l'artista a Nova York el 1968. “És el moment en el qual aconsegueix la màxima expressió creativa en l'exploració del seu cos mitjançant la consciència corporal, el body-awareness”, assegura la directora de la Fundació, Laurence Rassel, que ha comissariat la mostra en col·laboració amb Hans Werner Poschauko, que va ser alumne de Lassnig a Viena durant la dècada dels anys vuitanta. “Lassnig i Tàpies eren de la mateixa generació i compartien l'obsessió pel cos i la introspecció, encara que amb resultats diferents”, va explicar Rassel.

Les obres són plenes de colors lluminosos, diferents segons les parts del cos o les seves sensacions. Tots intensos. Verds, roses, violetes i blaus, inunden els cossos fantasmagòrics, mig humans, mig animals, o amb aspecte d'éssers tecnològics en els quals no sol representar-se el pèl o les orelles. “En una de les seves fotografies apareix estirada a terra, pintant amb els ulls tancats d'esquena a la tela”, destaca Poschauko, que no deixa de llegir fragments dels escrits conservats de l'artista on va plasmar els seus pensaments. “Pinto la suma dels meus estats”, va escriure. També, el 1970: “La consciència del propi cos es pot aconseguir per mitjà de la pressió, de la tensió o sotmetent una part del cos a l'esforç derivat d'una postura determinada”.

Malgrat ser una gran desconeguda per al públic, Lassnig és una imprescindible de l'art, amb diversos reconeixements, com haver estat l'artista convidada a la Documenta X de Kassel, premiada amb el Lleó d'Or a tota la seva carrera per la Biennal de Venècia del 2013 i una gran retrospectiva al MoMa de Nova York quan ja tenia 94 anys i que estava en marxa quan va morir l'abril de l'any passat.