Ciutadans: la gran crescuda

L'enfonsament de la placa tectònica del bipartidisme ha obert una falla de dimensions encara desconegudes en el centre polític. És una bretxa imantada a dreta i esquerra, un espai nou que s'expandeix a gran velocitat i sembla cridat a constituir-se com a la quarta pota del futur tauler polític. “No hi ha res més fort que una idea a la qual li ha arribat el seu torn”, deu celebrar aquests dies el president de Ciutadans-Partit de la Ciutadania, Albert Rivera. Aquesta màxima de Víctor Hugo permet explicar l'ascens sorprenent d'una formació que en només dos mesos ha guanyat vuit punts en intenció de vot fins a situar-se a la quota del 12% al 14%. Encara que el terra de l'espectre polític continua movent-se i tot està en suspens, cal donar per fet que també en l'espai del centre ha sorgit una versió regeneradora i amb identitat pròpia, capaç de sacsejar i fer tremolar el Partit Popular, conquistar el vot abstencionista i atreure el votant d'esquerra.

Ciutadans té el cor a l'esquerra i el cap a la dreta? De la mateixa manera que Podem ha arrossegat o desestabilitzat els col·lectius situats a l'esquerra del PSOE, Ciutadans (C’s) ha integrat el Centre Democràtic Liberal i desbordat ja UPyD, que ja fa temps que llauren als mateixos territoris ideològics. Podem i Ciutadans comparteixen una marxa devastadora alimentada amb els mateixos combustibles de la corrupció política, les retallades dels serveis públics i la colonització partidista de les institucions, però es tracta de moviments discordants destinats a marxar en paral·lel. Encara que no faltin els militants que es declaren d'esquerres —el partit segueix amb la seva definició fundacional de centreesquerra—, Ciutadans prefereix ser identificat per la seva posició en la línia divisòria que separa allò vell d'allò nou, el que és caduc del que és innovador. Han declarat proscrites les etiquetes dreta i esquerra, vermells i blaus, però reivindiquen prou bé el seu caràcter progressista i laïcista, en contraposició a la dreta tradicional espanyola.

“Som un partit laic, partidari de la separació clara entre Església i Estat. Jo estic a favor que l'Església pagui, com tothom, l'IBI [Impost de Béns i Immobles] i defenso que la religió és un assumpte privat, com ho és l'avortament i l'eutanàsia”, destaca David Lopera, 40 anys, llicenciat en Empresarials, administrador financer, coordinador de C´s a Xàtiva (València). “Primer de tot, sóc progressista i lliurepensador. No crec que digui coses gaire diferents de les que pensava als anys vuitanta, quan vaig militar a IU”, declara Nicolás de Miguel, 51 anys, llicenciat en Història i treballador de l'Administració d'Osakidetza, (Servei Basc de Salut) a Sant Sebastià. Europeista convençut, no admet cap més pàtria “que la dels ciutadans lliures i iguals” i creu que és hora de tancar l'Estat autonòmic i d'instaurar un federalisme no asimètric, similar al nord-americà o a l'alemany.

Aquest exèrcit de voluntaris militants que emergeix de la falta generada al centre té un marxamo identitari i un geni polític diferent al de Podem, malgrat que tots dos fenòmens enarboren la bandera del canvi, pretenen modificar l'estat de coses i invertir l'ordre establert. Una diferència clau és que el militant de C´s que ara fa un pas al capdavant per, en la gran majoria dels casos, estrenar-se en la política activa no és, en general, un dels grans damnificats de la crisi. Ha vist minvades les seves condicions de vida i se sent defraudat i estafat pel comportament del Govern i la seva gestió de la crisi, però té feina i una situació acceptable. El seu comportament no respon tant a una actitud reactiva, de recerca del vot de càstig, com de l'adhesió a un ideari que li resulta convincent. El perfil és el d'una persona moderada que creu o accepta com a inevitable l'economia de mercat i aposta per un canvi tranquil per la via del consens i la reforma. Diguem que reserva l'esperit contestatari i els calius revolucionaris, si els va tenir, a la regeneració de la vida política i de les estructures i institucions del país. El prototip de votant de Ciutadans és una persona urbana amb estudis universitaris i entre els 25 i els 54 anys.

“He fet surf des de petit i he viatjat amb la meva taula per mig món: els EUA, el Brasil, Indonèsia, el Perú, el Marroc… Vaig comprendre que no tenim res a envejar a aquests països i vaig començar a preguntar-me per què Espanya, amb els seus recursos, la seva cultura, la seva arquitectura, la seva història, els seus paisatges, no està entre els països d'avantguarda del món. Vaig arribar a la conclusió que els actors principals d'aquest despropòsit són la classe política nefasta que tenim, les grans corporacions empresarials que se serveixen de la corrupció per aconseguir els seus objectius a costa de degradar el sector públic i nosaltres mateixos, els ciutadans normals, que hem estat al marge de la política”, indica Carlos Pérez González, economista, treballador del BBVA a Sanlúcar de Barrameda (Cadis). “Votava el PP fins que em vaig adonar que la seva corrupció és sistèmica i que han polititzat la justícia en el seu profit”, assenyala aquest home de 34 anys, casat i amb un fill. Diu que l'única forma d'arreglar Espanya és l'activisme polític de la mà de propostes alternatives assenyades i regeneradores. Des del seu judici, el bipartidisme pot ser representat amb la imatge de la trampa esportiva: “Són com dos equips de futbol que simulen disputar un partit, quan en realitat es limiten a complir el guió de les aparences”.

És la mateixa idea que Carmen Picaza, advocada del torn d'ofici a Albacete, rebla amb aquesta frase treballada: “PP-PSOE semblen totalment oposats, però s'assemblen molt més del que sembla”. Té 40 anys, mare de tres fills, és antiga votant del PP i no oculta la seva indignació per les taxes judicials i la política contrària a la justícia universal i gratuïta que atribueix al seu antic partit. “Què ens diferencia del PP i del PSOE? El que més ens diferencia és que nosaltres no tenim motxilla, lleugers d'equipatge”, diu. En les agrupacions de Ciutadans, aquesta seria, segurament, la triada com a millor resposta. La segona millor resposta la projecta David Caballero, empresari de telefonia mòbil d'Elx, 32 anys i pare d'una nena de tres: “Som social liberals progressistes, no només liberals com el PP. Busquem alguna cosa diferent. Nosaltres sí que tenim en compte la gent que ho està passant malament”.

Ciutadans és aquest Podem de la dreta que troba a faltar el president del Banc Sabadell, Josep Oliu? Cap dels consultats per a aquest reportatge no accepta aquest encasellament malgrat que les enquestes indiquen que C´s creix, sobretot, pel centredreta. Encara que en el conjunt d'Espanya és percebut com a partit de centre, gran part dels catalans el classifica a l'extrema dreta. I és que el nacionalisme català, com el basc, ha aconseguit que aquells dels seus compatriotes que s'oposen directament als seus designis siguin marcats amb el segell del radicalisme espanyolista. En la pesada motxilla que li carreguen al bipartidisme, hi inclouen les roques de la corrupció —la de Bárcenas i la de l'ERO andalús, a parts iguals—; el “dit” de Rajoy, el sectarisme partidista que anteposa els seus interessos als generals, la servitud obligada de la militància per la falta de democràcia interna i la mediocritat política i personal que atribueixen amb enorme desimboltura bona part dels actuals dirigents.

“Si no feu política, uns altres en faran per vosaltres. Veniu, però sense motxilla”, els va alliçonar Albert Rivera quan el partit, creat fa vuit anys a Barcelona en contraposició al nacionalisme català, va optar per donar el gran salt endavant i expandir-se per tota la geografia espanyola. Professionals i tècnics de formació superior, empresaris, estudiants, treballadors de qualificació mitjana del sector serveis, alts càrrecs directius… van acceptar el missatge i portats per la voluntat de canviar les coses van fundar les primeres agrupacions, fiats al verb i a l'estil natural d'aquest líder jove, d'aire saludable i bona planta, encara desconegut per a un terç dels espanyols. Mesos després, la il·lusió inicial ha donat pas a l'entusiasme i ara hi ha fins i tot un punt d'eufòria controlada en les reunions que, a falta de seus, duen a terme en bars o locals públics. Des que les enquesten apunten insistentment a l'alça, les convocatòries —“trobades de cafè informatiu” freqüentment substituïdes per una ronda de canyes— es multipliquen a les ciutats, igual que el nombre de militants: més de 2.200 ja a Madrid, gairebé tants com a Catalunya.

Universitaris urbanites d'entre 25 i 54 anys conformen el seu electorat

Sense deixar de mirar l'eventual unió amb UPyD, sempre enunciada i mai consumada, el “partit dels cafeters” viu un moment dolç. Diuen que se senten respectats, ben rebuts i fins i tot admirats quan surten al carrer a repartir els seus fullets. “En lloc de mirar-nos malament, insultar-nos o tirar-nos tomàquets, com farien amb altres partits, gaudim de la simpatia i els ànims de la gent. Nosaltres podem apropar-nos a tothom sense produir por ni rebuig”, subratlla Luis Miguel Rodríguez Garzón, 67 anys, jubilat, antic responsable de Publicitat del diari Ideal de Granada i avui militant entusiasta. “Un dia em vaig dir que ja n'hi havia prou de protestar davant de la tele i d'arreglar el món prenent canyes i per primera vegada en la meva vida vaig decidir ficar-me en un partit polític. Jo mateix em sorprenc que m'estigui passant això. Ciutadans m'ha retornat la il·lusió. Estic encantat. Per una vegada que em fico en política, va i l'encerto”, comenta exultant.

Com li va passar en el seu moment a la pròpia UPyD i li passa també a Podem, una de les tasques més enutjoses dels responsables de les agrupacions de Ciutadans consisteix a detectar a la plèiade d'oportunistes i arribistes que busquen agafar l' “onada bona” política del moment per aconseguir una quota de poder, un lloc retribuït. “A alguns haig de dir-los que això no és l'Inem. Que, efectivament, cal agafar el lleixiu i la fregona per retirar els corruptes, però que es tracta de substituir-los per gent que vulgui treballar pels altres”, apunta José Canedo, carter a Santiago de Compostel·la. Va formar part en el seu moment d'UPyD i avui milita a Ciutadans, camí que han emprès també altres militants. “Estiguem amb les sigles que estiguem, les persones que pensem igual acabarem per unir-nos i, si no és per dalt, serà per baix”, subratlla Jesús de Lózar de Grado, de 62 anys, economista, assessor d'empreses a Sòria, pare de dos fills.

“Aquest és un moment històric, crucial, perquè els que hem estat espectadors siguem protagonistes. A Espanya, s'està gestant un canvi històric”, emfatitza María Luisa Alonso García, 40 anys, mare d'una nena de quatre, especialista en Comunicació Social, veïna de Logronyo. Igual que la gran majoria de militants i simpatitzants de C’s, és la primera vegada que milita i està entusiasmada. “Cada vegada que l'Albert parla puja el pa. Solament fa sis mesos que es va crear l'agrupació i ja som més de 50 militants. Tot el que ens queda és créixer”.

D'acord amb les enquestes, els votants de Ciutadans pertanyen, igual que els d'UPyD, a la classe mitjana alta i a les noves classes mitjanes urbanes que han vist que les seves expectatives en qualitat de vida es reduïen amb la crisi i no confien en els dirigents polítics actuals. Bona part d'aquests procedeix del PP (fins al 38%), i la resta de l'abstenció, dels nous votants, del PSOE i d'UPyD.

La gran crescuda de Ciutadans s'ha concentrat fins ara a les ciutats, particularment en els nuclis urbans de més de 400.000 habitants, però no sembla que les aigües s'hagin calmat, ni que la marea s'hagi detingut. Encara que els obrers i els agricultors no figuren pràcticament entre els perfils de votants que detecten les enquestes, a poc a poc comença a passar pel web de Ciutadans —l'electrònica i les xarxes socials són les seves autèntiques seus— gent que es connecta des de zones rurals. El nou partit i el seu líder compten amb la l'extra dels jugadors no contaminats, l'avantatge que ara aporta la condició de nou o inèdit entre gent tan escandalitzada per l'estat de coses actual que abominen de tot el que és conegut.

En aquest terreny figurat de la puresa virginal, la il·lusió i l'esperança, Ciutadans competeix directament amb Podem. Tots dos es reconeixen en la crítica compartida del bipartidisme i en la missió de regenerar, refrescar el sistema, però els separen grans barreres ideològiques i programàtiques. “Podem és un partit nou amb idees velles. Si el seu model és Veneçuela, el nostre pot ser Dinamarca: un Estat del benestar no asfixiant i compatible amb l'economia de mercat, però prou fort com per prestar els serveis bàsics”, recita d'una tirada Jesús de Lózar. “Estem a les antípodes de Podem. Sóc partidari de la llibertat d'empresa i dels mitjans de comunicació, del foment del mèrit i l'esforç, d'una política fiscal justa que no descarregui tot el pes en classes mitjanes subjectes a la nòmina. Conec Veneçuela i no voldria això per al meu país. Vull que Espanya jugui a la Champions i a la Lliga de les estrelles i que la nostra educació deixi d'estar en els llocs baixos”, planteja Eduardo González Jiménez, enginyer industrial, analista del Cabildo de Gran Canaria, 40 anys, pare d'una nena. “La meva experiència a l'Amèrica Llatina —on he conegut uns altres Podem— em diu que aquests moviments poden desbancar del poder una classe social i substituir-la per una altra, però són incapaços de resoldre els problemes de fons”, abunda el doctor en Psicologia i professor a la Universitat de Valladolid, Jesús Ortego, de 47 anys.

No hi ha res estable, res és segur, després de la convulsió tectònica que sacseja la política espanyola. Les rèpliques i contrarèpliques se succeeixen. Aquí, a l'espai de centre, resideixen els tres o quatre milions de vots que fan que la balança de la majoria electoral s'inclini cap al PP o cap al PSOE.