Patricia Arquette, una lluitadora que ja bregava abans de néixer

Patricia Arquette portava el discurs escrit als Oscar. La seva crida a la igualtat de la dona li ha fet guanyat les simpaties d'estrelles tan diferents com Meryl Streep i Jennifer López, unides en el mateix crit de solidaritat, o de veus allunyades de la cerimònia del cinema com la de Hilary Clinton, fent precampanya electoral sense encara ser candidata a la Casa Blanca, o de la secretària d'Ocupació nord-americana, que va mostrar el seu suport a les paraules d'Arquette en una tímida piulada.

Però aquest mateix discurs li ha suposat crítiques, moltes, perquè qui és ella, una privilegiada amb l'Oscar a la mà pel seu paper a Boyhood, per demanar als gais, a les lesbianes, als negres, a qualsevol minoria o majoria, que ajudin les dones en la seva lluita per la igualtat salarial i de drets.

El discurs estava escrit però Arquette (1968, Chicago), porta la revolució a la sang. Des d'abans fins i tot d'haver nascut, quan encara estava al ventre de la seva mare, Mardi Arquette participava en una manifestació en defensa de les llibertats civils quan Martin Luther King Jr. la va veure en el seu avançat estat de gestació i la va convidar a pujar amb ell a l'autobús. Mardi va arribar a Chicago (Estats Units) just a temps per donar a llum a la mitjana d'aquesta extensa família que són els Arquette. “És clar que sóc un producte de la meva infància. La meva mare va lluitar molt econòmicament, tota la meva família va lluitar molt, així que mantinc el cor d'un nen pobre i els records d'un nen pobre. Arribàvem a tenir tot el que necessitàvem però era impossible comptar amb qualsevol altra cosa més enllà de cobrir les necessitats”, va reconèixer Arquette recentment a aquest diari.

És un tema recurrent en la seva conversa al qual també va fer referència quan va guanyar el Globus d'Or. Una infància dura però que atresora. “Vinc d'un llarg llinatge d'actors”, va recordar amb orgull aquesta actriu precedida per diverses generacions de comediants. “I el meu pare sempre ens va donar suport, de feina en feina, amb cinc boques que alimentar. Sé com n'és de difícil ser actor”, va afegir en referència al seu progenitor, Lewis Arquette, membre de diferents grups de teatre com el seu avi, Cliff Arquette. Com recorda Patricia, ella va créixer entre un pare parlant d'Stanislavsky, de cinema, de teatre i d'interpretació i una mare activista, actriu i terapeuta interessada en arquetips, en mitologia, en les característiques que engloben i diferencien l'ésser humà. Totes dues coses molt útils com a intèrpret i “com a mecanisme de defensa” en la seva vida, admet. Un estil de vida del qual també es van imbuir els seus germans Rosanna, Richmond, David i Alexis (nascut sota el nom de Robert abans de canviar de sexe), tots dedicats al món de l'espectacle.

Realment per Patricia Arquette no hi ha un altre món. “Tampoc és que pensi que sóc la millor però ho faig el millor que puc, creixo, aprenc”, reconeixia humil durant aquesta temporada de premis. En cinema mai va arribar a ser un estrella com aquestes que ara li donen suport en la seva lluita per la igualtat de la dona però si que va obtenir des d'un començament un reconeixement per la seva labor en pel·lícules marginals, des de la primera Amor a boca de canó dient les paraules d'un Quentin Tarantino a aquesta bogeria al costat de David Lynch titulada Lost Highway.

Patricia Arquette, una lluitadora que ja bregava abans de néixer

En el centre d'aquesta bogeria el destí la va unir a Nicolas Cage en un dels matrimonis més estranys de Hollywood, dos llinatges de la mateixa indústria, el pes dels Coppola i la independència extravagant dels Arquette units per l'atzar i la recerca d'objectes tan inusuals com una orquídia negra, un autògraf de J. D. Salinger i una estàtua del grassonet de Big Boy. Aquest tipus de coses van ser les que va demanar Arquette a Cage quan es van conèixer per primera vegada. L'actor va complir amb totes les proves i un temps després va guanyar la princesa. Però, com fa broma l'actriu, ara que ha passat el temps de vegades el príncep blau no ho és tant. “De vegades t'estafen una mica”, aclareix sense dir cap nom. Podria referir-se a Cage o al pare de l'Enzo, fruit de la seva relació amb el músic Paul Rossi quan només tenia 20 anys. O potser a Thomas Jane, el pare de la seva segona filla, Harlow Olivia. “Ja sóc una mica Zsa Zsa Gabor. Ja tinc dos divorcis”, es vana amb humor aquesta actriu que escassament arriba al metre i mig.

L'Enzo se n'acaba d'anar a la universitat i Harlow (12 anys) encara és “el nadó” d'aquesta marassa que ara celebra els seus assoliments amb un nou home al seu costat, l'artista Eric White. L'èxit l'ha somrigut no solament amb l'Oscar com a millor actriu de repartiment per Boyhood sinó per aquesta nova carrera que s'ha forjat a la televisió, primer amb la sèrie Medium, després ambBroadwalk empire i ara amb el debut de CSI: Cyber, una altra retorn de la popular saga policial [s'estrena a Espanya a la cadena Fox el 4 de març]. Però això no l'allunya de les reivindicacions que la van acompanyar des de la seva infància, fins i tot abans d'haver nascut.

Com ha assegurat enmig de la polèmica que ella mateixa ha generat, en la ment de Patricia Arquette encara estan frescos els records dels biberons i bolquers de quan no era més que una mare soltera treballadora de 20 anys. “L'èxit actual simplement em permet atreure l'atenció cap als problemes més apressants”, afegeix qui hores abans de la seva victòria va preferir organitzar un acte benèfic en lloc de relaxar-se i gaudir d'una bona manicura prèvia a la festa més desitjada de Hollywood.