Fuster traductor

Sembla que més de tres quartes parts dels professors valencians de literatura catalana (sobretot els que s’ocupen de la contemporània) dediquen bàsicament la seua activitat professional a glossar tots els racons possibles de l’obra d’Estellés i de Fuster. Dedicació altament lloable que té, tanmateix, alguns inconvenients. Per exemple, especialment en el cas de Fuster, la dificultat creixent de trobar, en l’obra de l’autor estudiat, algun aspecte o detall que encara no haja estat objecte de papers més o menys acadèmics. El material, però, sembla inexhaurible, ja que, per definició, Fuster era tot i de tot: historiador, filòsof, musicòleg, crític d’art, sociòleg, educador, teòric de la cultura, i així fins a l’infinit, sense comptar allò que més hauria de comptar, que és Fuster escriptor. Fa un any o dos, em va arribar a les mans un volum d’“estudis sobre literatura valenciana contemporània” (aquest no és el títol, sinó el subtítol), obra d’un catedràtic competent i subtil, poeta, i home d’extensa cultura literària. Òbviament, més de la meitat dels capítols anaven dedicats a Estellés i a Fuster. Entre els quals, un em sobtà especialment: “Recepció literària i afinitats electives: Fuster traductor d’Ignazio Silone.” Parla, no cal dir-ho, de la novel·la de Silone, Fontamara, i explica que la versió és impecable, demostra la penetració lingüística del traductor, la seua capacitat d’adaptar el llenguatge, com accepta i resol els reptes estilístics, i altres lloances i meravelles que, tal com anava llegint-les, em confortaven retrospectivament. Perquè aquella traducció la vaig fer jo, servidor de vostés, de la primera ratlla a l’última, a banda dels retocs que Fuster hi va afegir al seu gust. Un dia dels primers anys seixanta, Fuster em vingué a veure, em va dir que li havien encomanat la traducció de Fontamara, que ell no sabia prou italià, i que si la podia traduir jo. I que hauria de mantindre el seu nom com a traductor, però que em passaria els honoraris sencers (5.000 pessetes, si no em falla la memòria). I així va ser, amb un petit esment que fa al final del pròleg, quan diu: “I m’ha ajudat força a enllestir la feina el meu bon amic Joan Francesc Mira, sense l’ajut del qual no hauria pogut acabar-la amb la rapidesa ni potser amb la pulcritud que el CLUB DELS NOVEL·LISTES m’exigia”. I tant, i tant. El que no sé, però ho supose, és si l’autor de l’estudi sobre la traducció de Fontamara l’hauria escrit igualment, i amb els mateixos elogis, si haguera sabut que el traductor no era Fuster, sinó un tal Mira.