La gran vergonya

De primer em va semblar un títol exagerat. Va ser idea de l'editor, Ramon Perelló. El títol que a mi em sortia espontàniament era el que va servir de subtítol del llibre: Ascens i caiguda del mite de Jordi Pujol. M'hi vaig conformar immediatament, atenent sobretot a les raons comercials, que els periodistes entenem prou bé quan ens les esgrimeixen els editors de llibres. Ara he de dir, a la vista de l'evolució del cas, que el títol em sembla cada cop més adequat. Li ha passat com amb el retrat que Picasso va fer de Gertrud Stein, milionària i col·leccionista d'art que no se sentia reflectida en el retrat pintat per l'artista. "No es preocupi que amb el temps ja s'hi assemblarà", li va dir el pintor.

El cas Pujol és una gran vergonya des del primer dia, aquell 25 de juliol del 2014 en què va difondre la confessió sobre la fortuna familiar ocultada durant tants anys al fisc. Però a mesura que va passant el temps i es van coneixent més elements de l'escàndol, creix la vergonya i es va fent més gran. Aquest dilluns va arribar molt lluny, massa lluny, amb l'espectacle grotesc que van proporcionar els Pujol, pare, mare i primogènit, a la comissió del Parlament català, amb els seus silencis, les seves respostes increïbles i la seva exhibició impúdica del seu menyspreu envers els representants dels ciutadans i els ciutadans mateixos.

Molts s'han entretingut en la tècnica del rec per aspersió, blasmant els diputats per les seves preguntes, pel seu coneixement escàs de l'escàndol o per la ineficàcia pel que sembla congènita d'aquesta mena de comissions. Ho han fet des dels dos extrems més oposats del sobiranisme i de l'antisobiranisme, els uns perquè en tot veuen la conspiració anticatalana i els altres perquè no pararan fins a veure tot el catalanisme definitivament destruït, sense distingir entre corruptes i gent decent, rupturistes i legalistes, independentistes i federals. Els uns perquè volien embrutar tothom per netejar els Pujol i els altres perquè no en tenen prou de veure bruts els Pujol i volen embrutar les institucions i potser tots els catalans.

Aquest dilluns va arribar molt lluny, massa lluny, amb l’espectacle grotesc que van proporcionar els Pujol

Als uns i als altres se’ls ha de dir que la gran vergonya no és un parlament que finalment investiga, ni uns diputats que fan el que poden i arriben on arriben, i encara menys uns ciutadans que poden obtenir una allau d'informació de primera mà. La gran vergonya és el cas sencer, amb el passat de complicitats i silencis en què es fonamenta, i amb la reacció posterior de la família i darrere seu de Convergència i d'Artur Mas davant les preguntes obligades, inevitables, necessàries, que se segueixen del que Pujol va dir a la confessió. Diuen, diuen, diuen... no. Diu Pujol i el que diu exigeix aclariments, cosa a la qual la comissió s'ha dedicat amb les eines i les capacitats que són les seves.

Gran vergonya, per tant, en els fets i en les reaccions dels Pujol, tots tres, i gran reconfort, es miri com es miri, per la feina del Parlament i per l'esforç de transparència i de democràcia que pretén esmenar tota la manca de control i d'informació dels 23 anys de Pujol i de les seves seqüeles encara vives. De les dues darreres sessions, la que va portar el cunyat Francesc Cabana a fer un autèntic retrat psicològic i familiar del personatge –egoista, tancat, insolidari, avar– i la que va permetre al matrimoni i al fill gran desplegar tota una estratègia de defensa judicial, ben lluny dels seus fervors patriòtics i fins i tot independentistes, jo n'he deduït les següents novetats:

1. Jordi Pujol Ferrusola ha pres la direcció de la família. L’autèntica successió política de la casa Pujol es va produir dilluns, quan el fill gran de Jordi Pujol i Soley i Marta Ferrusola va comparèixer davant de la comissió del Parlament i va donar la cara per primer cop des que el seu pare havia fet la confessió sobre la fortuna familiar oculta al fisc el 25 de juliol. Ell és ara el màxim responsable del cas com a administrador de la fortuna oculta atribuïda al seu avi i com el més destacat de tots els Pujol imputats i el més sospitós de la barreja entre negocis i política practicada durant els anys Pujol. Fins aquest 23 de febrer i des del 25 de juliol, durant mig any per tant, només l’expresident de la Generalitat i fundador de Convergència, Jordi Pujol, havia fet comunicats, declaracions i compareixences públiques. Ningú més havia donat explicacions sobre l’esmentada fortuna i sobre l’enriquiment dels seus fills a redós dels seus 23 anys de govern. El seu germà Oriol era fins al juliol l'hereu polític de la casa Pujol, identificada a més amb Convergència, quan encara tot es jugava en la preservació i potser successió en el poder públic. Ara aquesta via s'ha tancat i tot queda reduït al poder privat, familiar i econòmic, a una qüestió patrimonial. De l'Oriol al Jordi, de la pàtria al patrimoni. Abans salvar la pàtria, ara salvar el patrimoni.

2. L’estratègia judicial és ben clara. Primer, esborrar qualsevol rastre sobre l’origen de la fortuna. La defensa jurídica s’està encarregant de bloquejar tota indagació en paradisos fiscals i els Pujol per la seva banda es neguen a respondre a cap pregunta sobre aquesta qüestió. En segon lloc, exigir proves fefaents, amb valor de provació judicial, davant de qualsevol sospita, dubte o fins i tot anàlisi sobre el comportament polític dels Pujol que pogués haver contribuït a l'enriquiment familiar. La tornada ‘diuen, diuen, diuen…’ és el que ho expressa millor. El que no sigui delicte no és reprovable, ni tan sols políticament, i menys quan ja no tenen res a veure amb Convergència, el partit familiar. Aquesta és la conclusió de la seva estratègia. En tercer lloc, encapsular i minimitzar cadascun dels casos judicials, tot i evitant la seva connexió, i mirar de guanyar-los en el seu terreny, estrictament judicial. El de l'Oriol sobre les concessions de les ITV per la seva banda, i el del Jordi sobre la seva activitat d’obrir portes, comissionista o aconseguidor per l'altra, i el de tots sobre fraus fiscals i blanqueig de diners.

Jordi Pujol Ferrusola ha pres la direcció de la família. L’autèntica successió política de la casa Pujol es va produir dilluns

3. El pujolisme és ara una qüestió de família, controlada per un nou cap de colla: JPF. Ell mateix ho va expressar clarament, amb la construcció d’un relat de redempció i d’heroïcitat, que és a la vegada una presa de possessió i un epitafi per a Jordi Pujol: primer com a líder que s’ofereix a Catalunya en la detenció, el judici i la presó; després com a líder que salva Catalunya amb el 23-F; i finalment com a líder familiar fidel al seu pare Florenci i responsable dels fills que vol assumir personalment la falta familiar d’haver ocultat una fortuna al fisc. La darrera heroïcitat de Jordi Pujol i Soley ja no és política, sinó directament personal i familiar. Després de sacrificar-se ell i la seva família per la pàtria, ara sacrifica la pàtria per la família. El pujolisme polític ja és part de la història i és cosa ara dels seus hereus i marmessors saber què en pensen fer. El cas en si, definit pel més important de tots, Artur Mas, com a cosa personal i familiar, no ha d'interferir en res amb el llegat del pujolisme polític que el mateix Mas ha rebut i ha acceptat sencer.

4. Artur Mas deu moltes explicacions. És una obvietat que només l’obcecació amb el procés impedeix de veure-ho. Si tot s’ha de fiar a la figura de Mas, com si fos l’únic actiu sòlid i definitiu, s’ha de dir que la feblesa del moviment ja és una evidència, i no tan sols una conjectura. En això els Pujol són més sicilians que florentins. Les seves declaracions són plenes d’advertències sigil·loses o sobreenteses, amenaces potser. La declaració d’amistat de JPF envers Artur Mas és enverinada. El silenci del vell Pujol a la pregunta de la representant de CDC Meritxell Borràs, ben eloqüent. I també la claredat amb què pren distància del partit que va fundar, quan se li pregunta si se sent abandonat pels seus: “No dic ni sí ni no, encara que això no és un delicte".

5. La defensa jurídica és eficaç i probablement obtindrà bon resultats, al preu d’arruïnar-se encara més en la imatge pública i en el prestigi polític. Bona nota per a l’advocat Cristóbal Martell, molt dolenta per al vell Pujol com a polític i home de govern catalanista obligat a vetllar per la història i el llegat: ja es veu que se li en fot, al contrari de la llegenda que ell mateix havia difós. És més a prop del cinisme i del nihilisme que del cristianisme que tant ha predicat. És dubtós que no hi hagi grans desperfectes col·laterals. En lloc de mirar de sortir del sot, Pujol ha buscat la sortida insistint en el mateix camí, excavant més avall. Pensa que trobarà alguna escapatòria i el que fa és enfonsar-se cada cop més; de fet excava la seva pròpia tomba política, la de la seva família, la del seu partit i fins i tot del catalanisme pujolista sencer. A aquest pas, del llegat polític, és a dir, del prestigi i de l'autoritat de Jordi Pujol, ara mateix ja per terra, no en quedarà ni la cendra. I això li passa, també, perquè no sap ni callar. Va prometre que ho faria, però no es va poder estar de parlar, per renyar i donar lliçons una vegada més als parlamentaris i als ciutadans, ajudat per la portaveu de Convergència i Unió, partit dels Pujol tot ell sencer. Qui ha donat lliçons tota la vida no pot deixar de fer-ho ni tan sols quan és ell qui les ha de rebre, perquè ha demostrat que tot era un gran engany, l'altre títol que hauria pogut competir per encapçalar el meu llibre.

La defensa jurídica és eficaç i probablement obtindrà bons resultats, al preu d’arruïnar-se encara més en la imatge pública i en el prestigi polític

6. Jordi Pujol té dret a defensar-se, és clar. Però porta inscrit en el seu instint polític que no hi ha altra manera de defensar-se que atacar i destruir l'adversari. És el que ha fet tota la seva vida política, dins i fora del partit, i ara que hauria de fer una altra cosa, continua atacant, com si la partida només es jugués en l'eliminació de l'altre. Pujol ha atacat els representants polítics que l'interroguen, la comissió parlamentària i el Parlament, la institució que representa tots els catalans. No ataca la representant de Convergència, que ho és també d'Unió, a la qual regala el menyspreu del seu silenci: com que no necessita atacar-la després de tants afalacs, en té prou de callar i atorgar que encara és el seu partit. Potser Pujol se’n sortirà judicialment, però la seva imatge política i històrica queda més desballestada que els cotxes vells de luxe que comprava el seu fill a preu de ganga.

7. La base de la defensa política al Parlament és judicial: si no hi ha fets provats és que es tracta de falsedats i rumors malèvols: diuen, diuen, diuen... Però el primer que va dir va ser Pujol. I el que va dir és que ell o la seva família o tots alhora van defraudar i van mentir: ell, president del partit, de la coalició i del Govern i ara només expresident; la seva esposa i primera dama; el seu fill gran i home fort de Convergència durant molts anys, que feia i desfeia i ajudava a recaptar fons; el seu fill Oriol, hereu polític, número dos del partit, exportaveu parlamentari i preparat per passar de delfí a successor dinàstic; sense fer entrar a la llista el president Mas, el successor, que va posar ordre als comptes del partit i al seu finançament, amb el cas Palau pel mig i amb el 3%, i ara no en sap res. La defensa judicial fa un mal polític irremeiable, que afecta més enllà de la família Pujol. El 'diuen, diuen, diuen' passarà a la història. Com hi passaran les mentides de Marta Ferrusola: no en tinc ni cinc, els meus fills van amb una ma al davant i l'altra al darrere, el Jordi és un manetes que compra cotxes de luxe fets malbé per quatre duros i els arregla tot sol, la deixa és un paperet a una calaixera que diu: "Et deixo això amagat i en negre"...

8. El fet és que la família exemplar de Catalunya i del catalanisme reuneix la quota més alta de milionaris més espavilats i accelerats en l'acumulació de la fortuna que mai s'hagi vist. Això no ho diu ningú, sinó que es veu, ho sap tothom. Alguna explicació mereixen els conciutadans dels Pujol respecte a una fortuna l'origen de la qual no han volgut explicar mai. Diuen, diuen, diuen... i cada dia dirà més tothom fins a convertir-se en una dita eixordadora. Diuen, diuen, diuen... serà l'epitafi al damunt d'aquesta tomba tan profunda excavada pels mateixos que s'hi enterraran políticament i civilment. Gran vergonya, sí, i una gran mentida també.