La boina gerdó

Deuria fer molt de goig. Resulta que treballes en una botiga i entra una noia guapíssima abillada amb una boina del color dels gerds, de les que trobes en botigues de segona mà, i et quedes tan fascinat que només pots acabar exclamant que et sembla que l’estimes. És l’enamorament que relata Prince en una de les seves cançons més cèlebres, d’allà els anys vuitanta, un pop festiu que porta per títol Raspberry beret.

Això ve a tomb per parlar de com s’ho fa, la llengua, per referir els colors. Perquè de termes que designen colors, en català –de fet, com en totes les llengües−, no n’hi ha pas tants, es poden comptar fàcilment amb els dits d’una mà i mitja, i corresponen a colors bàsics, els més generals, blanc, negre, groc, blau, verd, vermell, gris, marró, i potser algun altre que em deixo. Aquests mots, tots ells adjectius, fan la concordança en gènere i nombre (menys marró, que no té femení) per acabar construint sintagmes nominals en companyia de substantius: camisa blava, mitjons grocs, catifes vermelles, matèries grises. Fins aquí, poques sorpreses.

Ara bé, de colors n’hi ha molts més, només has d’anar a una botiga de pintures i agafar un mostrari d’aquells que s’obren com un vano, per veure que el ventall cromàtic de la realitat va molt més enllà del que permet el diccionari, de manera que la llengua s’acaba servint d’objectes diversos, fenòmens i elements de la natura per fer al·lusió a la resta de colors. Un cas molt clar són els verds, com ara el verd llima, el verd maragda o el verd pistatxo, però també el groc llimona, el beix safari o el blau cel. En tots els casos, especifiquem de quin color es tracta amb un substantiu conegut que s’enganxa al color que fa de base. La paradoxa diu, doncs, que no hi ha un verd que defineixi el color del pistatxo sense al·ludir, precisament, al color pistatxo.

La gràcia d’aquests casos és que aquests mots, malgrat que semànticament es comporten com adjectius, de fet no fan la concordança com a tals, i per tant es mantenen sempre invariables, tant pel que fa al gènere com quant al nombre. Així, les pàgines grogues de Telefònica funcionen amb la concordança plena, amb un grogues que és femení i plural, però no les pàgines salmó de La Vanguardia, no cal dir-ho, perquè el salmó és un peix. I el mateix valdria per a uns mitjons malva, uns pantalons carbassa, uns jerseis rosa o, com dèiem al principi, una boina gerdó.

Aquest és el motiu pel qual, normativament, l’adjectiu blaugrana no té forma de plural, i en canvi blanc-i-blau sí que en té, perquè el formant grana prové del fruit de la magrana, i per tant es comporta com feien els substantius, mentre que blau, en tant que adjectiu, sí que incorpora la essa final. Fem doncs el club blaugrana i els jugadors blaugrana, de la mateixa manera que els futbolistes del Gimnàstic de Tarragona són els grana a seques. I podríem deixar el futbol i anar al món casteller per trobar-nos la mateixa dicotomia, amb els Minyons de Terrassa com els malva i els Castellers de Vilafranca com els verds.

El problema, però, és que els usos tendeixen a difuminar el model. Com més freqüent és un adjectiu format a partir d’un substantiu, més fàcil se’ns fa fer-ne la concordança amb normalitat, de manera que, per a molts parlants, colors com el lila o el rosa produirien sintagmes perfectament admissibles, com ara mocadors liles o camises roses, de la mateixa manera que per a molts, mitjans de comunicació inclosos, ja és legítim escriure blaugranes. En alguns casos, doncs, l’estratègia general de formació dels colors s’adapta a principis morfològics bàsics, en un camí que tendeix a tractar-los tots de la mateixa manera i que acaba convertint l’excepció en norma.

Quin és, però, el límit? Amb quins colors podem tenir la màniga ampla i amb quins no? El paradigma pel que fa als colors, mentre la freqüència del terme es mantingui en un rang raonable o bé es tracti d’un terme compost (com passa a camises blau cel), és encara prou sòlid per esperar de la norma una defensa pètria d’aquests casos, però això no obsta que els colors més freqüents puguin tenir un tracte normativament més generós. Perquè, com dèiem, per a molts parlants sembla que pantalons roses podria passar com un sintagma correcte, però no pas pàgines salmons ni samarretes pistatxos. I encara menys boines gerdons, per fascinants que siguin.