Incontinent Montoro

El ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, s'ha especialitzat a utilitzar políticament les dades fiscals com un instrument de coacció política. L'últim cas és la difusió de les dades tributàries del número tres de Podem, Juan Carlos Monedero, però és només l'última fita d'una llarga cadena d'advertiments i recriminacions que són incompatibles amb la discreció exigible al ministre d'Hisenda d'un país democràtic. Va amonestar els mitjans de comunicació crítics (“el que han de fer és pagar religiosament els impostos”), va insinuar que alguns diputats no paguen a Hisenda, va fer el mateix amb tertulians i va comentar els problemes fiscals de Luis Bárcenas o Jordi Pujol.

L'article 95 de la llei tributària estableix el caràcter reservat de la informació fiscal que obra en poder d'Hisenda. Hi ha raons per interpretar que el ministre va incomplir aquest article quan va difondre que Luis Bárcenas no s'havia beneficiat de l'amnistia fiscal; i no estaria de més que una investigació administrativa definís si en aquest cas va haver-hi infracció de la llei o no. Però en molts altres casos, Montoro ha jugat hàbilment amb els límits del que pot ser considerat com a “reservat” i amb el deure de secret que invoquen els funcionaris de l'Agència Tributària, i ha convertit les seves intervencions en advertiments que els advertits entenen amb freqüència com a amenaces.

Mentre l'oposició decideix si la incontinència verbal del ministre mereix una petició d'investigació, el primer tractament correctiu ha de ser polític. El president del Govern espanyol i la vicepresidenta haurien de traslladar al ministre que la difusió d'informacions tributàries, siguin generals o particulars, i les reprensions admonitòries que fàcilment sonen a xantatge, són contraproduents per a la credibilitat del Govern i per al correcte funcionament de l'Agència Tributària.

Fa l'efecte que el ministre recapta contínuament informació tributària per acoquinar els grups socials crítics amb l'Executiu. Embruta, a més, la feina d'Hisenda amb una imatge de suficiència pintoresca (va qualificar la informació derivada del cas Falciani com “l'aperitiu del que hi ha als ordinadors de l'Agència Tributària”) i obstaculitza la tasca dels inspectors en avançar als presumptes infractors l'interès del fisc en ells. Que això no ho entengui el ministre Montoro és greu; però que Rajoy i Sáenz de Santamaría no se sentin concernits, també.