Conjura federalista

Ser federalista a Catalunya no és fàcil. És més fàcil, simpàtic, patriota i, per a alguns, radical ser independentista. Precisament aquesta ideologia ha utilitzat tota mena d'epítets per enviar a l'infern dels traïdors a la pàtria totes aquelles persones que, tot i que són catalanistes, prefereixen l'ajuntem, com diria Nicolás Sartorius, en lloc del separem. Tampoc hem sentit a Catalunya l'afecte i el suport dels federalistes (ni de partits, excepte IU, ni de moviments socials, sindicats o intel·lectuals) de la resta d'Espanya. No perquè no hi hagi persones que no pensin que aquesta és la millor manera d'articular l'Estat, sinó perquè no els convenia mostrar-se massa propers al catalanisme.

Durant molt temps, la confrontació amb Catalunya ha estat utilitzada a esquerra i dreta amb finalitats partidistes i electorals. És normal al PP, ja que defensa un nacionalisme espanyol basat en la unitat d'Espanya. Però no hauria de ser-ho al PSOE. Malgrat que es defineix com a federalista, ha actuat amb una concepció jacobina de l'Estat fins al punt de carregar-se l'Estatut de Catalunya del 2006, potser l'intent més seriós de buscar, des de Catalunya, un consens en la definició territorial de l'Estat.

Mentre negociàvem intensament, per la porta del darrere PSOE i CiU (Zapatero i Mas) van arribar a un acord i van frustrar el consens, van apunyalar per l'esquena el PSC i posteriorment es van inhibir contra el despropòsit del PP de portar l'Estatut al Tribunal Constitucional. D'aquella pols surt aquest fang. Ara l'esquerra té dificultats per caminar en el fang polític que han estès els nacionalistes.

No vull continuar per la senda de la crítica, ni vull parlar de tecnicismes més propis dels constitucionalistes. Prefereixo intentar fer una proposta que serveixi per caminar per llocs més confortables fins a arribar a definir un model d'Estat federal plurinacional.

Amb qui avancem cap a aquest objectiu? Amb les classes populars de la resta de l'Estat. Les seves necessitats d'emancipació social són les mateixes en tots els territoris, per això el federalisme, com a forma d'organitzar la diversitat, ens permet elaborar un pacte des del reconeixement mutu, el consens i el desig de viure junts. És necessari trobar el reconeixement de la realitat nacional de Catalunya des d'una concepció moderna i progressista de la distribució del poder polític i la necessària fraternitat entre els diferents pobles d'Espanya (i també d'Europa), en definitiva, entre les seves classes populars.

Com avancem? Amb un procés de regeneració de la política espanyola des de la tradició republicana i d’esquerres

Com avancem? Amb un procés de regeneració de la política espanyola des de la tradició republicana i d'esquerres. Aquest procés ha de començar aquest any, intensament electoral, amb un acord de les forces progressistes d'Espanya, per construir un Estat més democràtic on Catalunya trobi el seu encaix.

Aquest procés passa per una reforma de la Constitució, per modernitzar-la i adaptar-la a les necessitats democràtiques de la societat del segle XXI. Amb això no vull dir que hagi de passar per un revisionisme històric que negui els èxits socials, nacionals i democràtics de l'actual Carta Magna. El més responsable seria una “reconstitució”, com afirma l'exministre d'Educació Ángel Gabilondo, entesa com un procés d'injectar-li mitjans reconstituents per millorar la seva salut social, com per exemple dotar-la d'unes estructures federals fermes, transparents i simples, basades en la lleialtat entre les parts.

Una vegada establert aquest canvi, des de Catalunya es podria exercir el dret a decidir a través d'una consulta seriosa, democràtica i vinculant. Aquesta proposta ha de ser assumida per totes les forces polítiques i socials progressistes de Catalunya i de la resta d'Espanya. D'aquesta manera aconseguirem avançar amb propostes d'emancipació social, de lluita contra la corrupció, de controls democràtics de l'economia i les finances i de creació d'un model econòmic i ecològic que eviti les fortes desigualtats que ha creat l'actual model. Al mateix temps podríem superar el model territorial de les autonomies per un sistema federal on els diferents pobles d'Espanya poguessin decidir democràticament i d'igual a igual la seva relació amb l'Estat. Només així podrem superar el nacionalisme excloent de la dreta hegemònica espanyola i catalana (PP i CiU-ERC, respectivament) que, amb la utilització injusta del dret legítim a la independència, ha aconseguit desconnectar la crítica a les polítiques socials i de retallades que han practicat aquests partits.

El filòsof alemany Kant es preguntava si el gènere humà progressava cap a la millora i la seva resposta era: “Això depèn del que fem”. Si substituïm el gènere humà per Catalunya o Espanya, la resposta serà la mateixa. Depèn de nosaltres fer una proposta federal a partir del debat, amb la imprescindible participació social, per arribar a un acord. Conjurem-nos per reformar la Constitució, lluny de l'immobilisme dels uns o la imposició dels altres, i crear un projecte polític i social comú, compartit. El federalisme no està superat, però la seva defensa requereix fermesa, claredat, pedagogia i constància.

Joan Boada Masoliver és professor d'Història