Molts ulls, poques mans

Fa uns dies, entrant a Barcelona per la Diagonal, em va sorprendre una enorme pancarta penjada a la balconada d'un edifici en què es llegia un missatge realment estrident: “Fora inútils polítics”. N'ignoro els motius, perquè no es donaven més pistes, però la frase em va resultar extremament inquietant. Què volia dir exactament? Perquè no és el mateix demanar que se'n vagin els polítics inútils, amb la qual cosa podríem estar d'acord, que demanar que se'n vagin els inútils dels polítics. Això és una altra cosa. La generalització implica un nivell de descrèdit de la política que resulta perillós. Com hem arribat fins a aquí?

És veritat que la política no s'esgota, ni molt menys, amb l'activitat dels que l'exerceixen, però l'acció política sempre necessitarà intermediacions més o menys professionalitzades. Es pot i s'ha de discutir si els actuals formats i formes d'exercir la política serveixen o no a les finalitats de la democràcia, que és representar els interessos de la ciutadania. Per descomptat, hi ha raons sobrades per a la crítica. El sistema sorgit de la Transició va prioritzar el paper dels partits polítics com a instrument central de la política. En una societat sota una dictadura des de feia dècades tenia sentit reforçar el paper dels partits com a instrument de participació política i com a mitjà de reclutament i formació de líders polítics. Però amb el temps i l'ajuda d'una llei electoral que ha afavorit el bipartidisme, els partits que s'alternen en el poder han aprofitat els avantatges que els va atorgar l'arquitectura dissenyada durant la Transició per colonitzar tot l'espai institucional, de manera que aquelles estructures creades per canalitzar i facilitar la pluralitat política l'han acabat asfixiant.

El resultat és que els partits anomenats “de govern” han evolucionat d'una manera que semblen més empreses destinades a conquistar i retenir el poder que instruments per canalitzar la participació política. Reduïts a una maquinària electoral, els seus dirigents s'han anat triant per un sistema en el qual prevalen més els criteris d'afinitat i lleialtat, és a dir, de sindicació d'interessos personals, que les qualitats polítiques i capacitat de lideratge.

El resultat ha estat un empobriment de les elits polítiques. El que impera és un sistema que dóna a unes poques persones situades en les cúpules dels partits un poder gairebé absolut sobre tots els nivells de l'administració. És a dir, sobre els pressupostos que controlen aquestes administracions. Els mecanismes d'elecció partidària tendeixen a expulsar fora del sistema els que es mouen per altres impulsos o no s'avenen, per raons ètiques o d'exigència política, a les regles d'aquest ecosistema.

Mediocritat política i corrupció són, en realitat, dues cares de la mateixa moneda. Si es rebaixa l'exigència ètica i s'evita qualsevol rendició de comptes, no és estrany que allò que va començar sent una conducta corrupta per afavorir el partit i assegurar-ne la permanència en el poder esdevingui un sistema que generalitza la corrupció en tots els àmbits de la gestió pública. I ho fa anul·lant la capacitat dels organismes de control i contrapesos creats per exercir la vigilància del poder, i propiciant una cultura del públic que considera legítim utilitzar els ressorts de la política per defensar interessos privats. O per enriquir-se.

No és casualitat que un dels eslògans del moviment 15-M, que va ser la primera reacció que va sorgir a aquest estat de coses, fos precisament “No ens representen”. Una forma de defensar-se dels que es consideren atacats és acusar els que els assenyalen com a casta de ser també casta o aspirar a ser-ho. Fan grans esforços per presentar-los com a gent susceptible de ser corrompuda que es mou per ànsia de poder. És a dir, de ser una còpia del que ells mateixos són. Ho hem vist amb Syriza. I també amb Podem. Un dia se'ls acusa de practicar un extremisme suïcida, i l'endemà de trair els principis quan es mostren dialogants. Avui són dolents perquè són radicals intransigents i demà pel fet d'estar disposats a pactar. Com si no hi hagués en realitat una altra manera d'exercir la política.

Però n'hi ha. N'hi ha d'haver. Els corruptes han substituït el sentit de la vergonya pel de la impunitat. Ha de ser possible reinstaurar una cultura política basada en l'exigència d'honradesa. De recuperar el sentit de la vergonya en l'exercici de l'acció política. Però res d'això arribarà sense canvis profunds en els mecanismes d'ascensió i exercici del poder. Cal trencar les inèrcies.

Sergio Fajardo, alcalde carismàtic de Medellín (Colòmbia), va trobar resistències semblants quan es va proposar transformar una de les ciutats amb més criminalitat. Va aconseguir capgirar el discurs imperant i va acabar canviant del tot la ciutat. La seva fórmula és molt simple: “Molts ulls, poques mans”. Sobre els diners públics, s'entén. Just el contrari del que tenim per aquí.