Barcelona i els seus bàrbars negres

Sense paraules, les ciutats no existirien. Si Genet no hagués vingut a robar i a prostituir-se al Xino. Si Cervantes no hagués derrocat el Quixot a la Barceloneta. Si Sagarra no hagués arranjat unes lletres de canvi i Marsé no hagués derrapat en aquella moto. Si Casavella no hagués fet ballar el seu watusi al Poble-sec o Monzó, els seus personatges sorpresos de la magnitud del seu gintònic al Born. Si el no-res o el desemparament no s'haguessin menjat Laforet o Rodoreda. Sense tot això, sense un imaginari literari, Barcelona no existiria.

Però, per què Barcelona? I per què, com a escenari negre? Barcelona és una ciutat portuària, en què es mata… però poc (Andreu Martín dixit). Acollidora, tot i que una mica menys si arribes com a il·legal. Amable amb els turistes, submisa davant els rics, exigent amb els seus ciutadans i dura amb aquells que sobren. També —i això és important— és una ciutat derrotada. Una vegada i una altra. Una ànima conservadora i una altra d'àcrata, totes dues anihilades per una postguerra que va ajustar comptes molt més enllà dels bàndols dreta/esquerra.

La derrota, el pessimisme unit a una mirada quixotesca de no destriar mai qui és molí i qui és gegant, amanit amb la paradoxa de tot el que és fronterer i rumbers gitanos, caçadores rock, patriotes, els sí però no, els culturetes afrancesats, el boom hispanoamericà, el teu cunyat magrebí i l'àvia que encara votaria Pujol.

A un punt així va arribar Vázquez Montalbán. En un sopar s'aposta Carvalho. I amb ell, l'assumpció de l'imaginari popular i pispar a la burgesia el Barça, la bona taula i els llibres. MVM i Carvalho són essencials per entendre per què Barcelona és negra. Però convé no oblidar els precedents en totes dues llengües (Rafael Tasis, Manuel de Pedrolo…). Però a partir de MVM el Raval s'ancora com a topografia cànon de la novel·la negra.

I l'itinerari de Carvalho, Charo i companyia corre el risc de macdonalditzar el paio que va matar Kennedy. MVM resisteix però alerta amb fer-se mal. Carvalho té el despatx Rambla avall, però dorm fora de la balena. En un xalet amb xemeneia crema-llibres a Vallvidrera. Però Carvalho es mou per la Barcelona canalla, bars com Bodega Bohemia, menús a Casa Leopoldo i Biscuter comprant a la Boqueria.

L'inspector Méndez de González Ledesma es mou ravalejant però amb el zoom més ampliat —el Paral·lel i el Poble-sec—. Els marges s'eixamplen (Petra Delicado de Giménez-Barlett, es mou aquí i allà, viu al Poblenou; els bessons investigadors de Teresa Solana tenen la seva base d'operacions a Gràcia), però les muralles imaginàries de la ciutat persisteixen. Més enllà hi juguen les criatures de l'emigració i dels catalans que podien deixar l'insalubre centre de la ciutat —drogues, delinqüència…—, els futurs bàrbars que amb fletxes negres o no tan negres (Kiko Amat, Miqui Otero i Pérez Andújar) apunten això que els diuen que és Barcelona. Des del barri Barcelona és aliena com a centre ciutadà. Aquests bàrbars volen, de grans, baixar a Barcelona a buscar el que és seu: carta d'autenticitat i visibilitat.

Andreu Martín, a Pròtesi, obre un esvoranc cap al barri conflictiu de la Mina. Les últimes novel·les de Llort se situen en cases Usher de l'Eixample, però abans es va fer seva la muntanya de Montjuïc. David Castillo recrea el món de Marsé amb la figura del perdedor de totes les guerres des del pont de Vallcarca fins al Congrés, i fa desaparèixer la ciutat completament.

Cristina Fallarás fa passejar com una zombi la seva detectiva embarassada. El seu Raval és un mur d'acer gelat però es mou millor pel carrer d'Artesania, a Roquetes o entrant pel carrer Gitanilla, prop de la presó de joves de Trinitat, on hi havia l'únic fumador d'opi de la ciutat als vuitanta. Toni Hill, a Els bons suïcides, fa morir Sara a l'estació de metro d'Urquinaona però en l'últim lliurament l'Hiroshima dels amants és a la població del Prat.

Víctor del Árbol, des del castell de Torre Baró, barreja els seus records d'infància amb els de l'advocat Gil a Un millón de gotas. I un servidor recrea un Guinardó-Horta de caçadores de cuir, bingos, tallers mecànics i una plaça Catalana on acaba el seu periple Yo fui Johnny Thunders.

Tots, bàrbars entrant a sang i foc literari dins de les muralles d'una ciutat plena de turistes i convencions de mòbils. Pel que sembla, aquells xavals dels barris som necessaris perquè Barcelona no perdi part de la seva identitat. Pijoaparte i Carvalho, cadascun des de la seva muntanya, es deu estar fent un fart de riure.