Carles Miralles

En una entrevista recent, amb motiu de la presentació de dos volums d’homenatge a càrrec d’una colla d’amics del país i l’estranger, Carles Miralles deia que un professor de Filologia tenia dues obligacions. La primera, que posseeix un to digne de Hölderlin, era que calia mantenir ferma la lletra per donar-li després tot el sentit que els textos clàssics amaguen, però inclouen —els moderns, no tant, en general. Així va demostrar-ho ell mateix en els seus estudis de les literatures grega i llatina —en els quals domina la manera exacta que escau a la nostra filologia, heretada del positivisme del segle XIX—, i més en els estudis de poesia catalana del XX: tenim, com a màxima prova de la seva finesa d’intèrpret i lector, la seva Lectura de les ‘Elegies de Bierville’, del seu admirat Riba, recentment reeditada, la més exigent i aguda interpretació que s’ha fet d’un llibre que reclama, més que cap altre de la nostra poesia del Noucents, un lector versat en literatures antigues i romàntiques. O, per posar un altre exemple, els seus escrits sobre Espriu, en els quals no deixa de ser present una acurada, quasi rabínica coneixença de les Escriptures.

La segona cosa que apuntava Miralles poques setmanes abans de morir era que no concebia una universitat en la qual no s’estudiés la tradició clàssica —¿Que per ventura no hi ha un club de futbol que es diu Àiax? ¿Que no rentàvem la roba amb unes pólvores dites Helena? ¿Que no va donar la talla Brad Pitt en la seva interpretació d’Aquil·les a la pel·lícula Troia, que ell preuava sense fer escarafalls?— i en la qual, especialment, no s’establís un corrent de transmissió de saber entre les velles generacions d’universitaris i les més joves: per això dedicava tant de temps a qualsevol que se li acostés a fer-li una consulta, a demanar guiatge per a la redacció d’una tesi doctoral o a seure al seu costat i conversar, al despatx, on tenia dues butaques amigues per tal d’evitar parlar amb ningú amb una taula a l’endemig.

Aquesta sembla ser, al nostre entendre —i ara el “nostre” no és retòric, sinó mostra de la meva simpatia pel seu mètode i la seva amabilitat amb col·legues i estudiants—, una veritable urgència a les universitats del país en aquests moments. Desapareguda o jubilada la generació dels colossals Batllori, Valverde, Riquer, Vernet, Blecua, Vilanova, Del Olmo, i encara d’altres, la facultat en què ell ensenyava s’ha anat quedant, per desgràcia, òrfena de reis i consellers. Miralles encara va poder fer escola, cosa importantíssima, però les facultats de Lletres són ara plenes de professors que, ultra haver de perdre el temps en paperassa, no tenen més guia que la que proporcionen els llibres; els mestres han quasi desaparegut. Ell n’era un, i així l’anomenaven.

Una de les últimes tasques generoses que Miralles va dur a terme a la universitat va ser la coredacció d’un Pla d’estudis per a un grau d’humanitats, on s’articulaven les disciplines de llengües clàssiques i modernes, literatura, història i filosofia. Aquest pla va anar a parar als calaixos d’una autoritat, i, de moment, no se n’ha parlat ni poc ni gens. El gremialisme mesquí —cosa que Miralles detestava—, la manca de llarguesa i d’altura de mires d’alguns acadèmics, l’extrema prudència del màxim porprat i la menuda tendència a deixar que les coses evolucionin per elles mateixes —baldament sigui per atènyer un estat lamentable—, han ofegat, un cop més, la possibilitat de donar vida a unes facultats que, pensaven els universitaris alemanys del Vuitcents, haurien de ser el centre de la vida espiritual i intel·lectual de tot el cos universitari.

El millor homenatge que li podria retre la universitat a Miralles és potenciar, amb aquell pla d’estudis o de la manera que sigui, aquest esperit humanístic i amic de les generalitats, aquesta visió global de les ciències humanes en què tota activitat es posa al servei d’una formació global dels estudiants i de la incardinació de la saviesa amb les grans qüestions d’ordre polític i social del país i d’ara.

Tot garbellat i sumat, l’escola que va fundar i les idees que exposava gairebé com una utopia donaran a la seva persona vida després d’una mort que a ell va arribar-li, per única vegada, a la impensada.