Un alegre galop cap al suïcidi

El gran timoner de la redempció catalana, Artur Mas, va convocar finalment la història fixant la data d'alliberament de quanta cadena turmenta les pobres víctimes d'aquesta nació irredempta: un 27 de setembre del 2015.

Des que ho va fer, el passat dia 14, quina pena, tot han estat contratemps. Els fidelíssims socis d'Esquerra l'han obligat inopinadament a atestar davant el Parlament sobre els malabarismes fiscals i morals del seu padrí, mestre, tutor, protector i amo, Jordi Pujol i Soley.

El seu portaveu preferit, Francesc Homs, en comptes de celebrar-ho cínicament com acostuma, com un elogi de la transparència, ho ha lamentat a l'espontània manera carlista —visca la sinceritat—, com una traïció al desemparat sobiranisme. Excusa no demanada, acusació manifesta.

Des d'aquell dia, el president ha esdevingut un candidat més, i no el més interessant —encara que sigui el més educat, perseverant, el que té més saber estar, l'únic que sap bé com fer-se el nus de la corbata i el que millor maneja idiomes—, perquè ha lliurat als gentils l'últim secret, l'última màgia de les seves competències: la decisió sobre la data de les eleccions.

En realitat, aquest era l'únic poder que li quedava, donada la indigència política del seu partit, l'autodestrucció de la seva ideologia multiforme, el menyscapte del seu lideratge pel fundador, i l'esgotament de la proposta monotemàtica —el procés— en una societat pacient, sí, però encara pluridimensional.

Juntament amb l'entrega del propi poder, en un entorn encara temorós del poder, l'autolesió de Mas —primer celebrada com si fos pròpia d'un gran estrateg, després caiguda en el pesarós oblit— obeeix al fet que la seva decisió contraria, fil per randa, el full de ruta que havia traçat el passat 25 de novembre en la seva conferència. Almenys, de moment. Sempre es pot ressuscitar una estona.

Convé atenir-se als textos i avaluar els polítics no només pel que en pensem i n'endevinem, sinó passant pel sedàs del contrast el que han declarat i practiquen, el que anuncien i aplaudeixen. Pels seus propis textos els examinareu.

Va dir Mas en la seva mil·lenarista homilia que l'element essencial d'unes eleccions o una consulta és “el resultat”, que “ha de ser nítid, clar i molt intel·ligible”

Va dir Mas en la seva mil·lenarista homilia que l'element essencial d'unes eleccions o una consulta és “el resultat”. I que aquest resultat, “que és el més important, ha de ser nítid, clar i molt intel·ligible”. Perquè no pugui ser “mal interpretat i, per tant, discutit i finalment no acceptat com a vàlid”. D'acord.

Va afegir que en honor d'això, la pregunta sotmesa als gentils havia de ser “clara”. O sigui, “si es vol que Catalunya es converteixi o no en un Estat independent”. Encara que, llàstima, “alguns voldran parlar de moltes altres coses” —és que potser no en tenen prou amb el nutrient universal de la sobirania?—, i si tots segueixen aquest exemple “les eleccions no tindran un resultat clar”.

Aquest resultat, deia, es pot aconseguir sobretot amb una sola llista —llista única, programa únic, cabdill únic, ai—, aquest panorama monolític que per fortuna ha estat fallit pel democratisme d'Esquerra. Deu ser que encara creu en la pluralitat de partits com a base de la democràcia, i no per mer càlcul electoral (separats, fins avui, aconsegueixen més diputats).

Però bé, si algú s'obstinés en la pluralitat, a confeccionar “més d'una llista a favor del sí”, n'hi hauria d'haver almenys “una que per si sola obtingui la majoria al nou Parlament”. Només això atorgaria la legitimitat “perquè es pugui dir i s'entengui a tot arreu que el sí ha guanyat la consulta [secessionista] feta en forma d'eleccions”, va concloure.

Pocs comparteixen aquest últim argument. Vicenç Villatoro va exigir com a condició de validesa referendaria que “tot l'independentisme es presenti en una única candidatura i amb un sol punt programàtic” (Ara, 2 de juliol). Jordi Graupera va sostenir que la llista unitària “es converteix en la manera més clara de fer unes eleccions referendàries: no hi ha dubte que es vota independència; amb llistes separades (...) podria haver-hi dubtes sobre què es vota exactament, amb quines condicions, amb quin horitzó d'acords” (La Vanguardia, 18 de novembre).

I Lluís Orriols va apuntar que només el triomf d'una llista unitària, sense sigles ni logos, sense polítics i sense propostes de Govern més que “el suport a la independència” tindria valor plebiscitari (El País, 16 de desembre).

Si assumim la seva perspectiva de novembre, després de la derrota de la seva proposta Mas ha emprès aquest gener un alegre galop cap a la victòria total i la majoria absoluta que no va aconseguir fa dos anys, i llavors, chapeau a la virtut tàctica. O cap al suïcidi, festival que ningú celebra.

Pot passar de tot. Si la llista presidencial postpujolista queda segona, a Moisès només li quedarà un moisès. Seria el col·lapse final de Convergència. I si Esquerra declarés llavors abruptament i unilateral la secessió, en format patrulla dels castors, que ningú no plori per no haver obtingut la independència i haver perdut, de pas, l'autonomia.