_
_
_
_
CRÍTICA | LAS OVEJAS NUNCA PIERDEN EL TREN
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

De Conca al camp, vint anys després

Javier Ocaña
Raúl Arévalo a 'Las ovejas nunca pierden el tren'.
Raúl Arévalo a 'Las ovejas nunca pierden el tren'.

Vint anys després, Álvaro Fernández Armero podria estar de tornada. Etiquetat com el que els britànics anomenen en matèria musical one-hit wonder (grup o cantant d'èxit de curt abast, conegut només per una gran cançó o àlbum), el director de Todo es mentira, aquella fresquíssima opera prima que va arribar a concursar a Sant Sebastià i que va marcar certa joventut amb un missatge tan espontani i complex com còmic i quotidià (anar a viure a Conca com a símbol d'engegar-ho tot a rodar), sembla haver trobat novament el to. O, almenys, acostar-s'hi, al to i els personatges, però amb dues dècades més. Las ovejas nunca pierden el tren recupera alguns dels seus millors diàlegs i situacions i, malgrat lleugeres caigudes i que es veu amb tanta facilitat com amb tota probabilitat s'oblidi, estem davant del seu millor treball després d'un llarg període de relliscades i, després, silenci.

LAS OVEJAS NUNCA PIERDEN EL TREN

Direcció: Álvaro Fernández Armero.

Intèrprets: Raúl Arévalo, Inma Cuesta, Alberto San Juan, Candela Peña.

Gènere: comèdia. Espanya, 2014.

Durada: 105 minuts.

Fins i tot a risc d'aventurar-se massa, no és difícil veure el mateix Armero en un dels seus protagonistes, escriptor i periodista en crisi creativa que, sent un jove al voltant de la vintena, va publicar una única novel·la d'èxit. Al seu costat, entorn de la quarantena, un fantàstic repartiment coral que es debat entre els nens i la parella, l'absència de nens i de parella, el fet de trobar el lloc al món dels adults o rememorar l'energia juvenil.

El director sap de què parla, ho exposa amb gràcia i algun toc nostàlgic (Por las noches, de Los Ronaldos, com a paradigma d'aquells temps). Si Armero ha deixat de ser un one-hit wonder ja no depèn d'ell ni de la crítica, sinó dels espectadors.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Javier Ocaña
Crítico de cine de EL PAÍS desde 2003. Profesor de cine para la Junta de Colegios Mayores de Madrid. Colaborador de 'Hoy por hoy', en la SER y de 'Historia de nuestro cine', en La2 de TVE. Autor de 'De Blancanieves a Kurosawa: La aventura de ver cine con los hijos'. Una vida disfrutando de las películas; media vida intentando desentrañar su arte.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_