Últims testimonis de Mauthausen

Durant anys Sigfried Meier va ser moltes coses a la vida per intentar ocultar el que l'havien obligat a ser en contra de la seva voluntat: un supervivent del nazisme. Jueu de Frankfurt, Meier va arribar de nen a Auschwitz, on va veure morir el seu pare i va afinar al màxim dues armes: l'afany de supervivència i l'esperit de rebel·lia. Quan va entrar a Mauthausen, traslladat en un comboi de la mort sense cap noció d'estar viu, duia tanta ràbia a sobre que es va atrevir a cridar als nazis que van intentar rapar-lo. I així va ser, gràcies als seus crits i al seu impecable perfil ari, com el cap de torn el va posar en mans de Saturnino Navazo, el pres espanyol que organitzava partits de futbol a Mauthausen i que el va adoptar com si fos un fill. Meier s'emociona cada vegada que recorda Saturnino. José Alcubierre ho fa cada vegada que recorda el seu pare, assassinat a cops al camp de Gusen.

Tots dos són alguns dels protagonistes de Los últimos españoles de Mauthausen (Ediciones B), el llibre en què el periodista Carlos Hernández de Miguel rastreja la història dels 9.000 deportats a camps nazis, amb un doble objectiu: “Donar veu a les víctimes i identificar els culpables”.

Meier i Alcubierre es van creuar una vegada a Mauthausen i no van tornar a fer-ho fins al dilluns, quan van coincidir a Madrid per emparar la presentació de l'obra. Ells custodien les poques memòries encara vives de la deportació, encara que la seva relació amb aquell passat ha diferit. Alcubierre mai no va voler oblidar. Meier va lluitar gairebé tota la seva vida per fer-ho: “No m'agrada explicar-ho, preferiria que mai no hagués existit. No és el meu títol de glòria, va ser com una violació... jo vaig viure tot això com un nen, no podia entendre per què estava allà”.

Alcubierre va ser un dels ocupants del tren que va sortir fa 75 anys de l'estació d'Angulema (França) carregat amb 925 dones, homes i nens espanyols que ignoraven que la seva destinació era Mauthausen. Aquell agost de 1940 es consumava la trampa definitiva contra els republicans refugiats a França, que havien estat mobilitzats –voluntàriament o no– per lluitar contra Alemanya sense obtenir per això cap reconeixement. “Els treballadors espanyols capturats a França durant la guerra són per tant presoners civils”, recollia un document de l'Estat Major de l'Exèrcit francès el maig de 1942, citat en el llibre.

No era un simple formalisme: els alemanys van tractar els combatents de l'exèrcit enemic conformement a certes convencions internacionals. Ser classificat com a civil sense pàtria reconeguda va deixar milers d'espanyols desarborats. Perquè si la França de Pétain se'n va despreocupar, l'Espanya de Franco els va tirar directament als lleons. “Franco va ser un còmplice actiu. Si acaben als camps de concentració va ser per ordre de Franco”, denuncia el periodista Carlos Hernández de Miguel.

Alcubierre va sobreviure cinc anys de captivitat a Mathausen, fins i tot al dolor terrible de rebre la notícia de la mort del seu pare a cops, i va ser un dels artífexs del salvament de les fotografies que després es van fer servir en els judicis de Nuremberg. “Portàvem el triangle blau amb el símbol dels apàtrides”, recorda Alcubierre, que continua vivint a Angulema. “Ara França ens respecta, ens ha donat una pensió. El Govern espanyol no ens ha donat res”, compara.

També Carlos Hernández lamenta l'abandó d'Espanya amb les víctimes dels camps nazis, com Alcubierre i Meier, el nen que va renegar de l'alemany i dels seus congèneres. “He après que no es pot confiar en l'ésser humà, que un poble tan cultural com l'alemany hagi pogut fer el que va fer…. A Auschwitz no hi havia ni un polsim d'ajuda, cadascú anava a la seva, a viure un dia més, a robar encara que això li pogués costar la vida a un altre, aquestes coses van ser la meva universitat… Jo podia haver acabat a la presó perquè només sabia robar i enganyar. Em va salvar Navazo… només tinc una referència. No crec en la bondat de la gent. Sempre hi ha un interès darrere. No sóc amarg però en general sóc pessimista”.