Lliçons de ‘Ciutat morta’

La primera reflexió té a veure amb el paper dinamitzador de les xarxes socials. Ciutat morta es va concebre el 2011 amb el propòsit de denunciar el que els seus autors consideren una injustícia: la detenció arbitrària i la condemna de cinc joves per uns incidents amb el moviment okupa durant els quals un guàrdia urbà va resultar ferit i va quedar tetraplègic. El documental es va finançar mitjançant una campanya de micromecenatge i el 2013 va entrar en el circuit comercial però va tenir escassa repercussió. La seva excel·lent factura, però, va fer que fos seleccionat en 21 festivals de cinema i aconseguís deu premis.

Ciutat morta tenia, doncs, més d'un any de recorregut, però el seu al·legat no aconseguia traspassar els cercles ja sensibilitzats. Fins que TV-3 el va emetre. Això demostra que, malgrat l'extensió, la porositat i la capacitat d'agitació que té la xarxa, segueixen sent els grans mitjans tradicionals els que permeten arribar al conjunt de l'opinió pública i impactar els qui, des dels partits o les instàncies de decisió, en depenen. Els seus promotors sabien que només la difusió a través d'un dels grans mitjans donaria al documental la projecció i la credibilitat que necessitava. Els primers intents que s'emetés a TV-3 van ser infructuosos, però la notorietat dels premis obtinguts i la insistència del moviment 4-F van fer insostenible el rebuig.

En l'últim moment, el documental es va beneficiar a més d'un inesperat efecte Streisand. És un terme que es va encunyar el 2003 quan l'actriu Barbra Streisand va reclamar al fotògraf Kenneth Adelman 50 milions de dòlars per publicar una foto aèria de la seva mansió. La desmesura era tan gran que només va aconseguir l'efecte contrari: la reproducció massiva de la imatge. Un fenomen semblant es va produir el 2007 amb el segrest judicial de la revista El Jueves per una caricatura dels actuals reis d'Espanya. La mesura no va impedir que la vinyeta fos reproduïda massivament. Poques hores abans d'emetre's, Ciutat morta va rebre el més eficaç dels impulsos en temps d'Internet: un intent de censura. John Gilmore, un dels gurus d'Internet, va advertir el 1993 a la revista Time que la xarxa interpreta la censura com un atac i la manera que té de defensar-se és precisament fent circular l'objecte censurat. Com era d'esperar, l'ordre judicial d'eliminar cinc minuts va amplificar l'expectació. A les poques hores, més de 200.000 persones havien vist a Youtube el fragment censurat i l'única cosa que va aconseguir el demandant va ser augmentar la repercussió del que pretenia silenciar.

L'emissió va aconseguir 569.000 espectadors, un 20% de quota de pantalla, xifra insòlita per a un segon canal que sol tenir prop d'un 2%. I va provocar una doble reacció en cadena: a les xarxes socials i als mitjans convencionals, els continguts dels quals es van tornar a amplificar a les xarxes, cosa que va provocar al seu torn que partits polítics i institucions es veiessin obligats a reaccionar. Com ja va passar amb les filtracions de Wikileaks, la societat sembla que encara necessita l'aval dels grans mitjans per donar credibilitat a un assumpte greu. Però això no els redimeix de la constatació que, excepte en comptades excepcions, es van limitar a seguir de forma acrítica la versió oficial en un procés opac i farcit de contradiccions. El cas interpel·la sobre l'absència d'un bon periodisme d'investigació, que no tan sols requereix recursos, sinó temps, cosa que no abunda en uns mitjans devorats per la instantaneïtat i que queda fora de combat per la cultura de la urgència que ells mateixos alimenten.

Però l'impacte fenomenal del documental no s'explica sense un altre factor que té a veure amb la percepció. Quan es van produir els fets, el 2006, el moviment okupa, que de vegades ha adoptat formes violentes, era objecte d'una intensa campanya de criminalització. El clima social afavoria que les forces de seguretat tinguessin presumpció de veracitat. Però d'aleshores ençà hem vist com es torturava a les comissaries, com eren condemnats i indultats agents de diversos cossos, com es falsejava l'atestat policial de la mort d'un empresari mentre era detingut al Raval, i com es negaven els fets i es canviava fins a cinc vegades de versió oficial en el cas d'Ester Quintana... I, sobretot, hem vist com els dos principals testimonis de càrrec del cas 4-F eren condemnats per tortura després de falsejar un atestat policial en un altre cas d'abús policial.

Com a conseqüència, allà on abans hi havia presumpció de veracitat, ara hi ha sospita. Per això, la tesi de Ciutat morta troba una receptivitat molt favorable. El documental és clarament l'al·legat d'una part, però ha sembrat grans dubtes sobre la instrucció i ha alimentat la convicció que la veritat judicial no coincideix amb la veritat dels fets. Aquesta, la veritat factual, existeix i hauria de ser un imperatiu democràtic descobrir-la i actuar en conseqüència.