Els condemnats del ‘cas 4-F’ pugnen per una revisió

L'emissió, a la televisió pública catalana, del documental Ciutat morta ha ressuscitat un fosc succés que va tenir lloc a Barcelona el 4 de febrer del 2006. El cas 4-F, que va deixar un agent de la Guàrdia Urbana en estat vegetatiu, es va saldar amb la condemna de nou joves; una d'aquestes persones, la madrilenya Patricia Heras, es va suïcidar mentre estava de permís penitenciari. Heras i els altres condemnats han defensat la seva innocència, han detallat irregularitats en la investigació i han denunciat tortures policials durant les detencions.

Malgrat la seva perseverança i les mostres de suport de diversos col·lectius, gairebé no s'havia mogut res fins dissabte, quan Ciutat morta va tenir un notable èxit d'audiència a Catalunya (20%) i va aconseguir una àmplia repercussió a les xarxes socials impulsada, en part, per la prohibició d'una jutge d'emetre cinc minuts del documental. L'impacte social i els interrogants que planteja el reportatge han forçat l'Ajuntament de Barcelona a enviar la cinta a la Fiscalia perquè, si ho veu oportú, insti una revisió del cas, malgrat que ja hi ha sentència ferma i que els condemnats han complert les penes. El ministeri públic ja ha advertit que no ho farà tret que apareguin proves noves, i en això treballen els advocats

Els fets. Van passar a les 6.30 hores en un carrer de Ciutat Vella. Un grup de 20 joves van intentar accedir, sense èxit, a una festa que celebraven en un pis persones “simpatitzants del moviment okupa”, segons la sentència. Quatre agents, que s'havien desplaçat a la zona per prevenir incidents, els van convidar a marxar i va començar una discussió. Alguns joves van llançar objectes contra els policies, que allà mateix van detenir tres persones: Rodrigo Lanza, Álex Cisternas i Juan Pintos, els tres condemnats a les penes més altes.

Pedra o test. Un guàrdia urbà de 39 anys, casat i amb quatre fills, va caure fulminat a terra perquè va rebre l'impacte d'un objecte al cap. Va quedar en “estat vegetatiu persistent” i depèn d'altres persones per a “totes les activitats de la vida diària”. Els jutges conclouen que la causa de les lesions va ser una pedra llançada per Lanza. Al documental, els joves sostenen que l'objecte que va ferir el policia podria ser un test llançat des del balcó de l'edifici on se celebrava la festa. Aquesta va ser la tesi que, públicament, va defensar al principi l'exalcalde Joan Clos. Els advocats creuen que Clos disposava d'un informe policial que apuntava en aquesta direcció, però que es va ocultar. En qualsevol cas, no consta a la causa. Els magistrats rebutgen la tesi del test d'acord amb els pèrits, que al judici van defensar que les lesions del policia eren compatibles amb el llançament d'una pedra.

Policies viciats. La condemna es basa, fonamentalment, en la declaració de tres guàrdies urbans que van viure els fets. Els jutges creuen que van declarar “de forma contundent, coincident i sense fissures” i que van reconèixer “sens dubte” els joves, motiu pel qual els atorguen “la qualitat de prova de càrrec”. El documental subratlla que dos dels policies –Víctor Bayona i Bakari Samyang– van ser condemnats més tard per haver torturat un detingut de Trinitat i Tobago i, sobretot, per haver falsejat un atestat en atribuir-li un delicte de tràfic de drogues. Els advocats creuen que, si van mentir llavors, també ho haurien pogut fer en el cas 4-F, de manera que el seu relat està desacreditat.

Denúncies de tortures. La primera part de Ciutat morta relata les presumptes tortures que, després de ser detinguts, van patir a la comissaria Lanza, Cisternas i Pintos. Els joves denuncien a més que la jutge instructora no va fer res per aclarir aquest episodi. La magistrada, en realitat, sí que va obrir diligències, tot i que les va arxivar per les “contradiccions” que va apreciar en els denunciants. En una de les seves actuacions, reconeix que Lanza va ser ferit aquella nit, però mentre fugia per evitar ser detingut. I li retreu que va reconèixer el policia agressor només mesos més tard i pel seu nom de placa; no va fer esment, en canvi, a una “especial circumstància” evident de l'agent (Samyang): que és mulat.

La detenció d'Heras. La sentència veu provat que Heras (condemnada a tres anys de presó) i un altre jove van llançar una tanca als policies quan van sortir al carrer, després de l'incident inicial del guàrdia urbà. Tots dos van ser detinguts a l'Hospital del Mar després de ser identificats per la seva particular tallada de cabells: Heras, en concret, portava mig cap rapat i l'altra meitat amb els cabells en forma de tauler d'escacs. Les seves amigues denuncien, al documental, que els agents la van detenir només pel seu aspecte. La jove va al·legar que havia acudit a l'hospital perquè havia caigut amb la bicicleta. Però els magistrats conclouen que les seves lesions no són compatibles amb un accident d'aquest tipus i que van ser perfectament “identificades” a l'hospital.

L'esperança del testimoni. Ciutat morta apunta a l'existència d'un testimoni que, després del suïcidi d'Heras, va explicar que un amic li havia confessat que era el responsable d'haver llençat el test. Els advocats intenten localitzar-lo per convèncer-lo que declari davant la Fiscalia com a possible via per reobrir el cas.