Emergència de salut

El Ministeri de Sanitat no sembla ser conscient del malestar que existeix per la pèssima gestió que s'ha fet del tractament de l'hepatitis C. Els afectats i les seves famílies han assistit amb impotència a la terrible paradoxa de saber que s'ha assolit el més difícil —aconseguir un tractament que cura fins al 95% dels casos— i no tenir accés a aquest tractament per un problema de preu i de gestió.

El virus C és el més nociu dels que produeixen hepatitis: actua en silenci durant anys i causa una deterioració hepàtica que en molts casos acaba en cirrosi i càncer de fetge. L'alegria que va córrer entre metges i pacients en saber que s'havia aconseguit l'objectiu que es perseguia des que es va identificar el virus, el 1989, s'ha tornat en empipament en comprovar que passen els mesos i el tractament continua arribant amb comptagotes. I, el que és pitjor, entre sospites de desigualtat en l'accés. Nou mesos ha trigat el ministeri a negociar el preu amb els laboratoris abans d'incloure els nous fàrmacs al catàleg de la sanitat pública. En tot aquest temps, ha eludit abordar de cara el problema, i ha donat als afectats explicacions imprecises i vagues promeses.

El nou ministre, Alfonso Alonso, s'ha trobat amb un incendi difícil d'apagar. De moment ha pres la decisió correcta: crear un comitè d'experts per avaluar la dimensió del problema i revisar les guies terapèutiques, qualificades d'obsoletes pels hepatòlegs. Però la lentitud en una qüestió així és intolerable. La reunió del Consell Interterritorial de Salut ha mostrat que gairebé està tot per fer.E

En l'any transcorregut des que els fàrmacs van ser aprovats per l'Agència Europea del Medicament, les autoritats sanitàries no han estat capaces de fer un estudi de quants pacients hi ha en cadascun dels quatre estadis de la infecció. S'estima que uns 3.000 malalts estan en fase tan avançada que la seva vida corre perill imminent. Però la dimensió del problema —uns 800.000 infectats, dels quals només 50.000 estarien diagnosticats— exigeix més diligència, i una eficàcia en la gestió que no s'està veient. Urgeix habilitar fons específics per tractar des d'ara els pacients en fases avançades i fixar un calendari que permeti l'administració gradual, però sense demores, a la resta de malalts; es tracta d'evitar que el seu estat es deteriori.

Ara s'ha sabut que el cost pactat amb els laboratoris és de 43.000 euros per 12 setmanes de tractament, però els casos més greus requeriran fins al doble. És un preu excessiu. Espanya hauria d'afegir-se als qui a la Unió Europea proposen de revisar el sistema de fixació de preus dels nous fàrmacs. Amb un volum de malalts a tractar tan important, les expectatives de les farmacèutiques de recuperar la inversió estan assegurades. No hem de permetre que presses injustificades i pretensions desmesurades de benefici puguin infringir el bé comú que és la salut.