El fiscal de moda

Educat i de somriure freqüent, el fiscal Pedro Horrach (1966) sol mostrar una faceta de tipus molt dur, sec i dialèctic als interrogatoris, als seus al·legats davant els tribunals i as seus extensos escrits. S'ha convertit en el fiscal més popular d'Espanya, per la seva investigació del cas Urdangarin i, especialment, per la seva ferma posició de no voler imputar la infanta Cristina, a oposar-se al criteri del jutge José Castro i de l'Audiència de Palma.

El duo d'intocables que van formar durant anys Castro i Horrach es va trencar per sempre en els escrits amb retrets i insinuacions de l'acusador públic, replicats amb desafiaments i seques ironies per l'instructor. Part de l'opinió pública i els fòrums mediàtics ovacionen el jutge i carreguen contra el fiscal. En aquesta passarel·la, són el “bo” i el “dolent”, dues cares per a un mateix assumpte, sotmès a escrutini permanent.

Obsés del treball i dels seus temes oberts, viu una llarga etapa de corredor de fons, en una carrera de la qual es creu just vencedor, amb els seus arguments sobre les lleis i els fets.

Contra l'estrès camina molts dies vuit quilòmetres per voreres de la zona alta de Palma, a prop de l'àtic on viu, atent al programa de passos i calories d'una aplicació del seu mòbil. Va jugar a futbol, va practicar bastant tennis i ara una vegada a la setmana disputa partits de pàdel, més relaxats.

Ballador, aficionat al rock i a les motos, impertèrrit fumador i cafeter, durant la causa va guanyar i després va perdre pes. Vesteix clàssic i entre policies té una certa semblança amb altres investigadors protagonistes de cinema negre.

Està casat i té una filla amb una funcionària de Bilbao, Ana Zacher, que va conèixer mentre tots dos es preparaven per a la carrera judicial. Aquesta dona de caràcter és qui sosté aquest home en plena tempesta.

Els avatars d'aquesta època convulsa han tingut efectes en el fiscal, també en l'àmbit privat, perquè va passar dels aplaudiments i lloances per la seva actuació contra la corrupció a rebre algun insult, i la seva família va ser víctima d'anònims ofensius. Ha sumat alguna arruga fruit d'aquestes pugnes i polèmiques.

Pedro Horrach insisteix, no creu que hi hagi cap indici per acusar i jutjar la Infanta. Assegura que no l'han triat per protegir ningú ni per complir suposades ordres. Que també s'acusa la germana del Rei de manera discriminada, per ser qui és, sense preservar el seu dret a la presumpció d'innocència.

Al fiscal no se li coneixen opinions polítiques i no milita en cap associació professional de la Fiscalia.

Un pres diu que li van venir ganes de pegar-lo i té mal record del seu incisiu interrogatori 

“S'ha mantingut amb gran coratge personal davant una opinió pública aclaparadorament contrària a les seves tesis”, segons la junta de fiscals que va sortir en defensa seva davant els retrets del Poder Judicial i dels magistrats de Palma.

És “un funcionari públic exemplar, un servidor en defensa dels interessos públics i la legalitat per sobre de tot. És evident”, anota un magistrat de Palma que valora d'Horrach la seva “brillantor i eficàcia” des de fa anys, però que no es pronuncia sobre la seva posició pública i jurídica sobre la Infanta. La biografia d'una vintena de presos per corrupció política va canviar en topar-se amb Pedro Horrach.

No se li coneixen opinions polítiques i no milita en cap associació professional 

Un pres diu que li van venir ganes de pegar-lo i tremola en recordar el seu interrogatori incisiu.

A l'expresident balear Jaume Matas li va dir en un judici que era una autoritat “sense escrúpols” que causava “indignació” com a autor d'un “saqueig premeditat de fons públics” i “un gran gestor de la seva pròpia imatge”. Matas i altres imputats del PP i Unió Mallorquina van afavorir el naixement de mitjans de premsa i en van patrocinar d'altres destinats a una caça oberta del jutge Castro i dels fiscals anticorrupció amb expedients sobre la seva vida, els seus béns i la seva família. A Horrach van buidar-li el seus emails.

L'expresident Matas va pressionar el fiscal superior de les Balears, Tomeu Barceló, perquè apartés dels seus casos Pedro Horrach i al seu company Juan Carrau. “M'ho deus”, va deixar anar Jaume Matas que tenia el telèfon punxat judicialment. Barceló no va moure peça però sí que va tenir topades amb el fiscal de moda, Horrach, a qui va voler controlar mentre aquest reivindicava la seva independència.

L'home que ha unit el seu nom per a la història al de la Infanta desconnecta llegint llibres d'història antiga i arqueologia. Col·lecciona blocs de paper de ciutats que visita i li regalen les seves amistats. No ha renunciat als seus viatges de llarga distància mentre està a l'espera de l'obertura del judici a la Infanta, on insistirà en la seva estratègia. Acaba el sargit de més casos escandalosos de corrupció que va destapar, amb perspicàcia i concreció.

De vegades se sent al desert carregat de raons. Per això, va concedir fins a mitja dotzena d'entrevistes per defensar la seva posició.