Fa alguna cosa el Govern català?

Fa alguna cosa el Govern català? És molt ardu trobar un gran titular per als quatre anys de l'Executiu d'Artur Mas. Un titular que sintetitzi actuacions concretes i beneficioses per a tota la ciutadania. És clar que la culpa no és només de la incompetència de l'equip d'“els millors”, llevat de comptades excepcions. La persistent crisi i les travetes centralistes també hi han contribuït.

Resulta encara més greu que, en els dos últims anys, el balanç hagi anat a pitjor. Amb prou feines ha desaprofitat una ocasió de perdre el temps i dilapidar recursos. N'hi ha prou amb recordar que en el bienni gris de CiU i Esquerra, el 2013 no va tenir pressupost (va ser prorrogat) i va registrar una famèlica producció legislativa (una llei). O que el 2014 va naufragar la més important operació privatitzadora (Aigües Ter Llobregat, ATLL) i que tan sols tres de les lleis aprovades siguin substancioses (transparència, acció exterior, homofòbia).

Això agradarà a alguns (evita males regulacions), però és desídia. No compensada per més control: la negativa de Mas a comparèixer davant la comissió d'investigació del cas Pujol, quan va ser copilot i és hereu del protagonista. Inassistència amb el suport d'Esquerra: la lluita contra la corrupció limita amb la secessió.

Encara pitjor són els dos últims mesos: el no-res. Els caps aliats, Artur Mas i Oriol Junqueras, han celebrat des del 9-N fins a cinc “cimeres” bilaterals (14-N, 10-D, 19-D, 27-D i 5-E), entrellaçades amb incomptables conferències i poc Parlament. Molta cimera per tan poca governança.

De què han parlat aquests confrares? D'eleccions plebiscitàries; de llista única o separades, o amb caputxó comú; de llistes “de país” –repugnant patriotisme autoritari: com si els seus rivals no fossin “del país”–; de qui liderarà; de qui és generós; del calendari electoral; del paper per a Òmnium i l'ANC; de si prohibir (!) a un partit cooptar independents... Tots temes d'Estat sobiraníssim.

Potser és que la premsa no s'adona que han estat compartint afers de gran interès ciutadà. Per exemple, com i quan establir converses amb el president del Govern dels enemics, Mariano Rajoy, sobre les 23 –bastant raonables– reivindicacions que li va plantejar el president de la Generalitat el 30 de juliol. O és que eren de broma, per despistar, per aparentar passió concreta?

La creació d’ampul·loses “estructures d’Estat” ranqueja. La Grossa de Nadal es desinfla

Altres temes importants  haurien d'ocupar tots dos governants. Primer, el pressupostari. L'execució del pressupost del 2014 va ser mediocre: dels 2.320 milions que pretenia aconseguir per vendes d'edificis i similars només va obtenir 311 milions, un 13,4%! I en el del 2015, que va amb un retard insòlit gràcies al regateig entre sobiranistes, l'estratègia de Mas va derivar cap a la ciència-ficció hisendística, abocant el conseller Mas-Colell a quadrar comptes inversemblants: consigna 2.183 milions com a ingressos de l'Estat, sense un compromís previ del pagador.

Res a dir. Excepte 1) que en l'exercici precedent es va renegar de tal escapatòria, per frívola i enganyosa; 2) que el fiasco d'una experiència valenciana semblant augura el pitjor, i 3) que fiar aquesta consecució a un pacte amb el Govern central només seria assenyat en un clima de negociació política, no de pols secessionista.

La debilitat administrativa d'aquest Govern va arruïnar a més –de moment?–la privatització estrella, la d'ATLL, per una sentència del Suprem contra la seva adjudicació a Acciona (el 29 de desembre del 2012). La convocatòria d'una nova mesa de contractació, anunciada pel conseller Santi Vila al desembre, pot reobrir despeses: la devolució de 300 milions ja cobrats; compensacions per inversions i lucre cessant... I augmentar el dèficit en els 1.000 milions en què es va quantificar la genial operació.

La creació d'ampul·loses “estructures d'Estat” ranqueja. La Grossa de Nadal es desinfla. Els proteccionistes horaris comercials provoquen rebel·lions (i multes, ai, per desobeir!). Ni l'Agència Tributària catalana ni la Generalitat en conjunt han donat comptes de quant han perdut les arques catalanes en el cas Pujol, en el saqueig del Palau o en el cas Pretòria del quartet Alavedra-Prenafeta-Luigi-Bartu. Per evasió de successions o per desviar impostos compartits amb l'Estat. Ni s'han personat en cap procés. Confiem que els nous independentistes persegueixin gràcies al pròxim Estat sobirà aquestes pràctiques... com ja fan ara?

Mentrestant, s'inverteix en cors i danses del Tricentenari. I en legacions polítiques exteriors, a Roma i Viena: balnearis? Potser imprescindibles, però mai sense publicar abans una anàlisi cost-benefit de les cinc existents: la de Brussel·les és letal. El que xoca amb el (que hauria de ser) prioritari. Han tractat aquestes cimeres la retallada sanitària, que possibilita la mort de pacients infartats a Tarragona per tancament nocturn de la unitat especialitzada? O sobre les 1.900 beques Erasmus denegades a estudiants que complien les condicions? Aquestes poca-soltades de governar, nímies en comparació amb el gloriós Procés.