Prova d’estrès secessionista

No estava pronosticat que en el seu penúltim xoc el populisme independentista anés a petar contra la nau puixant de Podem. En conjunt, el que s'està esquerdant en el secessionisme és la seva aparença ja de bon principi incerta de força tranquil·la. Estem en un estadi de nerviosisme fora de control, a dues passes del campi qui pugui. En tribunes i tertúlies d'opinió les expansions expressives de l'argumentació independentista semblen haver arribat al límit del pànic. A Twitter hi predominen la injúria i l'analfabetisme polític.

Més enllà de la disjuntiva electoral amb llista única o llistes múltiples, el temps s'acaba i al llenguatge de la secessió li van quedant escassos recursos per idear nous arguments o per instrumentar una emocionalitat ambiental cada vegada més fragmentada. El somni d'una Catalunya independent a la cantonada s'està transformant en una cosa diferent, a la mercè d'impulsos i girs socials l'orientació final dels quals és ara per ara un enigma.

Poden coexistir dos populismes o un acaba deixant l'altre sense espai? La veritat és que Podem està en un moment d'adhesions mentre que l'independentisme s'afebleix per les seves contradiccions contínues i per haver rebaixat la il·lusió populista a una lluita pel poder entre CiU i ERC. La gent travessa l'andana d'un comboi a l'altre, necessitada de la promesa impossible, la catarsi impracticable i l'irrealisme que és fonamental per a l'antipolítica. Així, un passa de la crítica d'una Espanya subjugadora de Catalunya a la protesta contra una Espanya sotmesa per la casta.

Quan el conseller Francesc Homs diu que la querella pel 9-N ha generat “estupefacció en la comunitat internacional”, en què basa el seu coneixement de com funciona el món d'avui? En realitat, la iniciativa secessionista s'ha anat quedant totalment aïllada a l'escena internacional, sense credibilitat ni fonament. Afirmacions com la d'Homs, a més de ser ofensives per als informadors que assisteixen a les seves rodes de premsa, procedeixen de l'assumpció que la ciutadania catalana ha tornat sobtadament a la credulitat de la infància. En qualsevol prova de qualificació política, el conseller Homs naufraga una vegada i una altra, tan content —políticament parlant— d'haver-se conegut. No sembla saber res dels fracassos successius del secessionisme català cada vegada que n'ha pretès la internacionalització com a conflicte, per exemple en els secrets del tractat de Versalles quan es va acabar la Primera Guerra Mundial.

A CiU la desorientació ja ha traspassat obertament els límits de la confidencialitat i a ERC les tensions internes són sorolloses. Institucions satèl·lit com l'ANC i Òmnium Cultural difícilment aconseguiran sobreposar-se al declivi dels astres. Aquí queda una nebulosa de frustracions, sense representació clara en el que avui és el Parlament de Catalunya.

Tampoc no se sap quina serà l'estratègia de poder per part del PSOE de Pedro Sánchez ni si el PP té marge per revitalitzar-se i ressituar estratègicament la seva posició, molt maltractada a Catalunya. Iniciativa no és aliena a les tensions contagiades per l'independentisme mentre queda afeblida per Podem, com passa amb la CUP. I en el cas de Ciutadans, queda per resoldre la incògnita del seu llançament a tot Espanya i les seves relacions confuses amb UPyD de Rosa Díez. És imaginable que l'entesa entre Ciutadans i UPyD introduiria nous eixos de lliscament electoral de vots.

Ara i possiblement en els mesos que vindran, les enquestes reflectiran efectes constants de pujada i baixada, de miratges i perplexitats. A Catalunya el que ja es palpa és que les proves d'estrès demostren una fatiga dels sectors socials que donaven suport al secessionisme o a la noció tan etèria del dret a decidir. El que no sabem és quin altre estrès causarà el seu successor. Més inquietant encara és l'indici demoscòpic d'una fractura social latent i específica en el cas català, l'elusió de la qual va ser, en altres temps, un dels mèrits hipotètics del pujolisme. Previsiblement i si no es convoquen eleccions autonòmiques anticipades, tantes sobrecàrregues de tensió i estrès estaran ben presents a les eleccions municipals, especialment a Barcelona i el perímetre metropolità.

El menys important és que a Catalunya el paper més penós correspongui a la quota intel·lectual i mediàtica de l'independentisme. Aquí ja s'estan perfilant fugides, penúltimes reconversions i un altre crepuscle dels bruixots, després del naixement d'un mite. Són tropismes molt característics de la fira intel·lectual de Barcelona, en la qual pujolistes conspicus ara diuen no saber res del fundador de Convergència mentre que socialdemòcrates exmaoistes renuncien heroicament a la democràcia de la llei en nom de la nació esclavitzada per l'Espanya constitucional. Però és que, al final, sempre sobreviuen els mateixos. És una combinació estranya de caspa postmoderna i pensament rústic acomplexat per la Barcelona babilònica. Per un instant, l'estrès també afecta els personatges secundaris.

Valentí Puig és escriptor