Empatx d’homes (i dona) d’Estat

Mariano o Pedro; Pedro o Mariano. PP o PSOE; PSOE o PP. Aquest és el dilema. O, almenys, abans ho era. Com cada any, el 26 de desembre, digerits els primers torrons i assimilat pel metabolisme públic el discurs de Sa Majestat el cap de l'Estat, el president del Govern i el cap de l'oposició han comparegut a la mateixa hora davant les càmeres per fer balanç del moribund 2014 amb la solemnitat de les grans ocasions. Un any guanyat, per als titulars. Un any perdut, per als aspirants, òbviament. Rajoy, amb la corbata ampla blau PP una mica descolorida de tant rentar draps bruts a casa. Sánchez, amb la corbata estreta vermell PSOE gairebé granada per la coagulació de tanta sang vessada al seu cantó després de les europees. El president, des del palau de la Moncloa, que per això n'és l'inquilí de torn. L'aspirant, des de la seu del seu partit, preparant l'assalt al poder amb majúscules. Tots dos, a la mateixa hora i amb les mateixes intencions: robar-li pla al contrari.

Els programadors de les teles certifiquen que, en determinades franges horàries, els formats s'han de repetir amb lleugeres variacions per donar gust a les seves respectives parròquies i dissuadir-les de canviar de canal amb el joiós comandament a distància. El Intermedio o El Hormiguero. Masterchef o Topchef. Gran Hermano o Quién quiere casarse con mi hijo. Doncs el mateix acaben de fer l'endemà de Nadal Rajoy i Sánchez amb els seus respectius públics. Marcar a foc el propi territori, dir-los el que volien sentir de la seva boca, i aprofitar l'ocasió per enviar-los un encàrrec als de davant, per si algú es decideix a canviar de jaqueta a última hora. La disjuntiva entre blau i vermell sempre ha estat un gran dilema ètic i estètic. Com a mínim, abans ho era.

La novetat, ara, és que, amb tanta oferta, de vegades els espectadors trenquen la baralla i es passen en massa a un canal minoritari que fins fa res ni existia. L'ombra d'aquest dubte, la por de les noves competències, planejava també en la cara i el llenguatge verbal i gestual d'aquests dos omnipresents homes d'Estat. A tot això, la dona amb més poder en el mapa autonòmic, Susana Díaz, presidenta de la Junta d'Andalusia, es reserva el discurs nadalenc per a cinc minuts abans del raïm potser per crear intriga i per reafirma allò que qui riu últim, riu més de gust. En fi, senyores i senyors, la crisi potser no, però el 2014 és història. La campanya –les campanyes– ha començat.