La regió aplaudeix la normalització de les relacions entre els EUA i Cuba

Les vegades que l'Amèrica Llatina ha aplaudit de forma unànime una acció dels Estats Units es poden comptar amb els dits de la mà. I potser en sobren. La decisió del president Barack Obama de normalitzar les relacions amb Cuba després de mig segle d'aïllament que, en les seves paraules, “no ha funcionat”, ha estat una d'aquestes rares ocasions.

El continent ha reaccionat a l'uníson davant d'un reclam que havia fet seu des de fa dècades i que suposava un dels majors símbols de l'“imperialisme ianqui” a la regió.

Les lloances a la decisió del Govern del mandatari demòcrata han estat constants des que Obama va sorprendre el món amb la seva decisió el dimecres 17 de desembre.

Aliats clau de Washington a la regió, com Colòmbia –que està en plena negociació amb les FARC a l'Havana– o Mèxic van celebrar l'“audàcia” i el “coratge” del pas fet.

Però també països amb relacions més tibants amb els EUA com la Veneçuela de Nicolás Maduro o Bolívia i l'Equador es van afanyar a saludar el moment “històric”. “Cal reconèixer el gest de Barack Obama, la seva valentia”, declarava el president veneçolà.

Faltava, no obstant això, una imatge que evidenciés que, per una vegada, no hi ha fissures en el beneplàcit de la regió, més enllà d'ideologies. L'escenari triat per això era l'Organització dels Estats Americans (OEA), que havia previst aquest dilluns emetre una senzilla declaració negociada dies abans on donés el vistiplau continental i uníson a l'històric pas.

A última hora, no obstant això, van poder més les velles divisions.

Veneçuela va encapçalar una demanda amb el suport de Bolívia –que va ser la que va presentar oficialment el text alternatiu– i Nicaragua perquè la declaració inclogués un esment a l'embargament comercial i econòmic que continua pesant contra Cuba. Encara que l'objectiu declarat era no sortir de l'OEA fins que s'aprovés una declaració conjunta, per a frustració dels altres països, el reclam va rebentar aquesta foto d'unitat absoluta que la majoria de les nacions volien haver donat.

Posar punt final a l'embargament és una cosa que el mateix Obama ha dit que desitja, però és una decisió que està a les mans del Congrés, no de l'executiu.

L'ambaixador de Nicaragua davant l'OEA, Denis Moncada, justificava la seva insistència a reformar el text original perquè inclogués l'esperança de l'organisme en el fet que “el diàleg negociat porti a eliminar l'embargament”.

“Dir-ho a l'OEA és una manera d'estimular l'executiu i el legislatiu” nord-americans, va dir Moncada a periodistes, mentre les representants de Veneçuela i Bolívia insistien davant els seus col·legues que es negociés el seu document.

Malgrat que ningú dubtava que l'organisme acabarà emetent una declaració amb el suport ja expressat pels seus governs i reiterat dilluns al ple una vegada més per tots els països, inclosos Veneçuela, Bolívia i Nicaragua, més d'un diplomàtic va lamentar públicament la imatge innecessària de desacord i fins i tot ineficàcia de l'OEA que va provocar el retard inesperat, que va obligar els diplomàtics a negociar durant hores.

“No pot existir el silenci d'aquesta organització davant d'un fet històric que parteix en dos la història del nostre continent”, va reclamar l'ambaixador de Colòmbia, Andrés González.

La normalització de les relacions entre dos enemics històrics de la regió és un fet que “com a OEA ens insta a tenir una visió nova d'organització”, va subratllar i va advertir: “Segurament el món no estarà pendent de què diem, però sí que estarà pendent si no ho diem”.

“La incapacitat d'aconseguir ràpidament un consens en una cosa tan senzilla com manifestar la nostra satisfacció és una injustícia per a aquesta organització”, va coincidir l'ambaixador de Granada, Angus Friday, expressant en veu alta la “frustració” que també van denunciar nombrosos països del Carib i del continent.

Malgrat l'ensopegada a l'OEA, els Estats Units confia a treure rèdit al continent de la seva decisió.

La normalització de relacions amb l'Havana “millorarà la posició del nostre país a l'hemisferi i al món”, afirmava diumenge el secretari d'Estat nord-americà, John Kerry, en una columna d'opinió al diari Miami Herald, cosa que amb tota probabilitat es veurà en la propera cita de tot el continent, la Cimera de les Amèriques que acollirà el Panamà l'abril del 2015.

Va ser precisament en aquest escenari on els EUA es va endur un d'aquests rars aplaudiments unànimes de la regió. Era l'abril del 2009 i Barack Obama acabava d'ordenar un tímid gest d'obertura cap a Cuba, en flexibilitzar l'enviament de remeses i els viatges a l'illa de cubanoamericans. Però han hagut de passar gairebé sis anys perquè aquest gest prometedor es tradueixi en el canvi de política que li han reclamat a Obama pràcticament tots els presidents llatinoamericans que l'han visitat al despatx oval des de llavors.

Tot i això, falta un altre pas, que està en aquest cas en mans de l'Havana: el retorn de Cuba a l'OEA, on estan presents tots els altres països, malgrat diferències ideològiques.

L'OEA va aixecar el 2009 –amb el vistiplau dels EUA–la històrica suspensió que havia mantingut Cuba allunyada de l'organisme hemisfèric des del 1962, a instàncies precisament de Washington. L'Havana, no obstant això, va deixar clar immediatament el seu desinterès a reintegrar-se en una organització que considera superada per altres institucions regionals com la Celac o Unasur, on ja participa activament.

El seu retorn a l'OEA –al cap i a la fi l'únic organisme que reuneix tots els països del continent americà, des de l'Argentina fins al Canadà– tindria no obstant això un significat més profund: per tornar a entrar en l'hemicicle de països a l'històric edifici a Washington, l'Havana ha d'acceptar la Carta Democràtica Interamericana –i la seva clàusula democràtica– que des del 2001 s'ha convertit en un estàndard bàsic de l'organització.